Paladars del nord i del sud

De les beans on toast a le sarde beccaficu per a acabar finalment amb una paella de conill i pollastre. Viatgem a través de la cuina més que de qualsevol altra manera, almenys així ho pensa una filla, neta i rebesneta de cuiners. La literatura, el cine, la música… ho intenten, però res com les reaccions químiques en el nostre cervell per a pegar-nos un bon viatge.

El triangle anglo-italo-valencià forma part de la meua vida des de fa prou, i és meravellós. Em sent com Margaret Hale, la protagonista creada Elisabeth Gaskell per al clàssic victorià Nord i Sud: podria dedicar –i dedique– hores d’acalorada tertúlia a parlar a la gent del nord del sabor dels nostres productes, crescuts i acaronats pel sol mediterrani, cuinats amb oli d’oliva i no amb mantega, adobats amb herbetes, degustats sense pressa en llargues sobretaules i cafés… València, o la Mediterrània, com un poble de poema, com diu la mencionada Margaret en referencia a Helstone, el seu lloc de naixement. Però quan em trobe per latituds més meridionals els parle als del sud dels rituals, de les bones maneres i sí, també d’alguns menjars, d’eixa sempre nuvolada illa atlàntica. Com la Hale i qualsevol altre que haja migrat, tinc el cor (i l’estómac) dividit.

Les diferències són menors amb Sicília. Tan orgullosos o més de la seua cuina com els valencians, tunisians, marroquins o qualsevol altre poble mediterrani, és difícil no sentir-se allí com a casa. Quan em diuen que a Itàlia només saben fer coses amb pasta una mà imaginaria (a voltes real), involuntària, ajunta els dits i sacsa la monyica amunt i avall amb total menyspreu. Pense en pannelle e crocche, en arancine, en sfincione, caponata… Quin festival per al paladar!

Quan em diuen que a Anglaterra… bé, ja sabeu tot el que diuen d’Anglaterra, que es probablement la pitjor cuina del món i que només mengen sàndwitxs de cogombre amb mantega, encete el contraatac. Potser siga la persona que mes s’ha queixat de les tomates d’ací, que tenen gust de plàstic, però l’instint d’adaptació (o la necessitat) m’han fet saber apreciar alhora els xicotets detalls. Eixa salsa tàrtara feta a ma, eixes creïlles Maris Pipers, un carranc de costa de Norfolk… De la mateixa manera que estime la seua puntualitat i l’extrema educació, també he conreat afecte per una bona fish pie, un Sunday roast o un English breakfast. No em feu triar entre un cannolo, un hash brown o un blanc i negre amb faves: els tres seran sempre ben rebuts a casa meua, siga on siga.

Maria Bonillo (València, 1988) és periodista i viu a Anglaterra. Ha treballat en Levante-El Mercantil Valenciano i en programes de ràdio com Focus, d’À Punt. Ha publicat el llibre Ventres sota custòdia (2022).

@mbonillo1