Puigdemont en Buenos Aires

Entre l’imperi automobilístic de l’Avenida 9 de Julio i els gratacels dolaritzats de Puerto Madero viu el barri de San Telmo, a Buenos Aires. És discret i animat. Últimament es gentrifica. Hi ha carrers encara empedrats, cases baixes de colors cansats, balcons mínims i raïls de tramvies que ja no passen. Hi ha un banc amb una estàtua de Mafalda i pintades on sempre apareix l’ombra de Maradona.

És de nit i passegem. Trobem una considerable façana neogòtica que resulta ser el Casal de Catalunya. Sobreviu allà des de finals del segle XIX. Dins no veiem a ningú. La secretaria està presidida per un retrat de Carles Puigdemont i quan ja estem pegant mitja volta apareix un home que es presenta com a net d’emigrats, que parla un català ple d’argentinismes i que al final ens ensenya l’edifici. La biblioteca està dedicada a Pompeu Fabra. És allargada i de fusta fosca. Té dos altures, la segona a penes un corredor que la circumval·la i permet visitar les prestatgeries més altes, on descobrim números de Valencia Gráfica i Valencia Atracción de 1936, que parlen del futur i de bones collites de taronja. Fullegem algunes edicions de l’exili, escrites encara amb esperança. És com si tot s’haguera detingut en l’any 40 o en el 50. Dos làmpares de llum verdosa pengen massa alt i consoliden encara més l’atmosfera de vaixell fantasma.

Dalt hi ha sales desmesurades i humides amb aparadors envellits plens de medalles, parets de pintura malalta i un bust de Francesc Macià, que va visitar el casal clandestinament durant la dictadura de Primo de Rivera. Arribà des de l’Uruguai, amagat en una barca. Tornem baix. El hall és fred, de llum inhòspita, i dona pas a un teatre i a un restaurant folklòric, caríssim i buit. L’home, mentres s’acomiada, ens conta que fa quaranta anys el casal encara tenia 3.000 socis, que ara només paga factures i es rovella, que la gent es casa, té fills, s’oblida.

Sopem a uns pocs carrers, en el Pedro Telmo, un restaurant de carns a la brasa. La crisi d’inflació ens el fa barat. En acabar, Pedro, l’amo, xarra amb nosaltres a la porta. És molt argentí: enveja Europa en la distància, malparla d’Argentina, dels polítics i la seua inèpcia. Però després d’odiar-la, l’exalta. Ell se’n va i a nosaltres se’ns apareix un bar amb un mural excessiu de Bowie a l’entrada. Podria ser Montmartre, Berlín, Russafa. Quan eixim al barri, de matinada, tot està on estava: les cases baixes, els balcons estrets, els raïls inútils i les pintades de Maradona. Tot llevat d’un policia que, observant l’infinit, resignat i gris, es repetix a partir d’ara en cada cantonada.

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

@carlesfeno