Què tenen a vore Trump i la caiguda del Botànic i altres reflexions de la política contemporània
Ningú ho va entendre com Donald Trump el diumenge 23 de gener de 2016. El llavors candidat a la presidència dels Estats Units d’Amèrica s’encarà com un goril·la al faristol, mirà desafiant a la càmera i proclamà que podria disparar a la gent en la Quinta Avinguda sense perdre ni un vot.
Al sendemà tot eren rialles en els mitjans progressistes. El dimarts 8 de novembre, després del recompte electoral, amb Trump convertit en president, ja no s’escoltava a ningú en aquelles contrades intel·lectuals. Cri-cri-cri.
El Botànic valencià va morir amb els ulls oberts com a plats i cara de sorpresa, sense haver digerit la lliçó americana. Potser també sense haver llegit a Ali Smith quan proclamava en la seua novel·la Primavera (Raig Verd, 2021) que “no volem informació, el que volem és desconcert. El que volem és: repetició […] afirmar que pensar és elitista […] pànic subconscient, emoció, ira […] notícies de la mida d’un telèfon”. L’esquerra valenciana caigué davall les bales invisibles de la Quinta Avinguda sense reconéixer que la ideologia és espectacle i l’espectacle ho és tot; que la gestió no significa res. Que l’acte polític i la conseqüència tangible són realitats dissociades. Que no importa el què, sinó que ho facen els nostres. Així parlem de política fiscal, sanitària o de l’assassinat de milers de civils.
La velocitat, la superficialitat, la ira i la solidesa del pack ideològic no permeten subtileses. Encara que això, de manera paradoxal, ens obligue a actes de funambulisme dialèctic per a justificar als nostres quan ens desconcerten o atacar als rivals quan diuen el que, íntimament, també pensem nosaltres i aplaudiríem amb les orelles si no fora perquè du la signatura infamant d’allò-que-odiem, la lletra escarlata de l’enemic.
Entre mitges, la guerra es cobra vistoses víctimes lèxiques. Pacte i diàleg són equivalents a cessió i traïció. Negociar és capitular. Buscar punts d’enteniment és eixir a un fred cementeri entre trinxeres on no hi ha més que oblit i deshonor. T’han mort per idiota.
A cavall entre els segles XIV i XV l’humanista Bernat Metge recomanava que “siats de natura d’anguila en quant farets”, ço és, no deixar-se atrapar de forma maniquea, preservar la individualitat de juí en mig del tarquim, evitar la nansa ideològica, que no és igual que renunciar als principis.
L’alternativa és jaure entre gratacels de Nova York pensant que, caram, just ara ens venia fatal morir-nos mentres al nostre costat passa, entre globus i banderoles, la caravana de la victòria presidida per un goril·la.
Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista, professor i escriptor. Ha publicat diversos llibres, com l’adaptació del Tirant lo Blanch il·lustrat per Paula Bonet, La cuina de la Marina Alta o El mag de Montrose.