Zaplana, crònica d’una devastació

Igual que un pacient quan jau en el llit del quiròfan d’un hospital es deixa fer i desfer, i sobre el seu cos inert intervenen sense restriccions els metges extirpant òrgans o substituint peces, quan una societat està malalta i adormida, i amb les dosis adequades d’anestèsia, és perfectament possible, des dels òrgans del poder que eixa mateixa societat ha atorgat, fer i desfer els cabals públics sense que eixes manipulacions tinguen el menor rebuig social, i quan les coses es fan realment bé –“que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”, com va dir aquell– fins i tot es pot obtindre el fervor incondicional i l’aplaudiment de la crítica i del públic.

De societat malalta tenia prou la valenciana quan Eduardo Zaplana es va fer càrrec de les regnes de la Generalitat. Havien passat exactament vint anys des de l’inici de l’anomenada Transició i el país dels valencians havia estat un dels camps de combat més intensos de tot l’Estat. Una guerra soterrada, interessadament esmortida més enllà d’Utiel pels poders fàctics, i presentada com un sainet propi de gent temperamental, primària, sempre enredrats amb els colors de les banderes (ja ho va dir Unamuno: “Levantinos, os pierde la estética”). Només una certa ressaca de la memòria d’aquella València republicana, moderna, progressista i un punt llibertina havia permés victòries de les esquerres en les primeres eleccions democràtiques. Però el conflicte de substrat identitari era més intens i determinant del que un observador poc hàbil podia deduir, i el resultat ideològic de la batalla abonaria el camp de cadàvers i la seua proverbial fertilitat, i sobre eixes ruïnes ubèrrimes, amb l’habitual olor de descomposició que només saben aprofitar els més llestos de la classe, alçaria la seua esplèndida figura Eduardo Zaplana Hernández-Soro.

Molt probablement Francesc Arabí siga el millor periodista valencià viu des del punt de vista de la crònica, eixe relat del present que es lliga amb el passat i que al remat conforma el plat nostre de cada dia. Ho va fer durant molts anys des de les pàgines del diari Levante - El Mercantil Valenciano i després ho va fer amb els llibres Ciudadano Zaplana. La construcción de un régimen corrupto (Akal, 2019) i Los tentáculos del truhán. La caída de Zaplana y la corrupción más allá del PP (Círculo Rojo, 2022). En realitat potser el subtítol més encertat dels dos hauria sigut Crònica d’una devastació, perquè són això, una llarga, memoriosa i apassionant crònica de les molt variades destrosses que un grup de persones (de tamany variable segons les temporades) perpetraren durant molts anys, i sense més interés ni ideologia que la d’enriquir-se en un clima d’impunitat absoluta.

Però els títols són alhora tot un encert, perquè focalitzen, marquen i donen esplendor a l’autèntica estrela, a l’home providencial que alçant-se fulgurant des d’aquelles ruïnes va dir que ja estava bé de bovades de llengües, de noms o de banderetes, que la calma i la pau social són els millors aliats dels negocis, i amb una admirable capacitat de treball va ordir tot un imperi de complaences i afectes, d’estètiques triomfants (oh, aquelles corbates, aquells trages que li paraven com a un príncep!), d’adhesions tan fidels com remunerades i de simpaties i somriures d’alta gamma.

Als valencians no ens agrada excessivament preguntar-nos què ens passava durant aquells dies. Perquè més enllà dels fets concrets que seran jutjats (o no, en la seua immensa majoria), eixa és la pregunta. A banda de l’estat d’anestèsia moral que succeïx a qualsevol batalla, a l’inevitable atordiment post-traumàtic, de la lectura del llibre d’Arabí s’inferix, entre altres moltes coses, que bona part del treball ingent del protagonista i la seua gent va ser la de teixir intenses complicitats amb els mitjans de comunicació, els quals, a més a més, anaven prou més lluny dels estrictament públics com la Radiotelevisió Valenciana. Tot un art, dominar les vies d’eixida.

Comptat i debatut, i amb la distància benèvola que va oferint el temps, tot el relat que Arabí alça pot llegir-se com una apassionant novel·la d’aventures, com aquelles narracions o pel·lícules d’emigrants italians que aplegaven a Nova York sense haver vist mai res més alt que el campanar del seu poble, i per als quals la magnificència i les llums de la ciutat eren el millor esperó per a construir tot un món a la seua mida, sense prejuís, sense contemplacions, sense bovades, encara que potser al remat acabaren caient del més alt dels cims que havien escalat

Haurem d’agrair sempre a Francesc Arabí esta acta notarial que són els seus llibres sobre Zaplana, estes cròniques certes i esmolades que deixen sense alé i ens remouen l’estómac per saber-nos part (passiva, però part) d’aquell gran i rutilant teatre de meravelles sense fi. Particularment, sempre tindré estos llibres en el mateix calaix on guarde el record d’aquella jornada electoral, probablement de l’any 1999, en què vaig acompanyar la meua àvia a exercir el seu dret de vot. “A qui votaràs, iaia?”, li vaig preguntar. Mentres buscava el seu document d’identitat, alçà el cap i em mirà: “Jo? A eixe tan templat… Com es diu? Zaplana?”. Aquella aparent simplicitat explicava l’èxit de tants mecanismes, tantes treballades inèrcies i tantes coses. El templat, la fascinació, el mite.

Toni Sabater (València, 1969) és advocat, editor, crític literari i autor dels llibres Dies (2013), Ciutat de campanars (2016), Insistències en la llum (2018) i Als peus de la lletra (2021).

@t_sabater