Cabanyal 1952

Trenca l’alba. Fa fred, però el cel i la mar auguren un dia seré. D’ací a poc, el sol naixent esquivarà la fàbrica de gel i es reflectirà amb força sobre els calders de coure dels Tenyidors, al costat de la casa dels bous, que es despereen tombats en la platja, després d’haver entrat les barques a la mar. Ja naveguen. Fa no res tot era un aldarull de mariners del Cabanyal alçant els arbres sobre l’arena humida de la nit i aparellant les veles i les arts de pesca. Han alçat els fardells, amb roba i tabac per a tres o quatre dies. Ara el blau és intens, quasi negre, i el Cabanyal, un caseriu banyat de llum taronja que es fa més i més menut fins que ja només s’albiren les llampades de la farola dels Àngels. Un suís templat, un tal Frank, observa l’escena, carregat amb les màquines de fotografiar. Les barques posen proa al cap de Sant Antoni o a les Columbretes. A la costa africana, fins i tot. Totes tenen nom de dona. Cada viatge es renovella la il·lusió per pujar les xàrcies a doll i omplir les bodegues de raps, gambes, bogues, lluços, mollets, polps, morenes. Fa fred, però té igual: està viva l’emoció de la partida. Els hòmens ataüllen l’horitzó amb rostre de transcendència i fumen, alguns en pipa. Un vent suau acaricia la vela. Les ones, la quilla. La resta és silenci. U d’ells és qui cuina. A migdia encendrà el foguer amb carbó de carrasca i farà una caldereta. S’enjogassa pensant en l’ebullició del caldo, l’all picat del sofregit, el safrà… És costum iniciar el viatge amb un bon arròs melós. I dona sort. Li diuen fartó. I que té el paladar massa fi per a ser pescador. Com si volen dir missa.

Han tocat les tres de la matinada en la torre del Grau. Els camions que han carregat peix en les barques del port, el traslladen pels carrers del poble a les llonges de la Marina Auxiliant i del Pòsit Pescador, on se subhasta, entre tolls d’aigua sanguinolenta, veus que creixen en l’eco i una forta sentor. Les pescateres esperen pacients per a anar al Mercat Central.

Dotze hores després el tramvia passa per Santa Maria del Grau. Les pescateres callen, se senyen, que allà dins està el Negret, des de fa cinc segles i mig, i en acabant continuen xarrant fort. Porten poals i cistelles i algunes, un mocador de seda negra al cap. La roba estesa en els balcons dansa per a donar-los la benvinguda al poble, on tots han acabat de dinar, com si foren gallardets festius de colors. Ignoren que setanta anys després no quedarà ni rastre del seu Cabanyal, mentres el tramvia trontolla i apleguen a la séquia d’en Gasch. El Casinet, on els hòmens anaven mudats els matins festius a fer-se un tallat o una cassalla i parlar de la mar i de la vida, ja no és un bar. Ni tan sols hi ha barques varades en la platja. Qui ho podia imaginar?

••• PS: En 1952 mos iaios tenien 48 i 46 anys. Ma tia, vint. Mon pare, huit. A mi me’n faltaven dèsset per a nàixer. Tot ha passat en un sospir.

Felip Bens (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste en Lletraferit i Valencia Plaza. Té publicades les novel·les Toronto i El cas Forlati i altres llibres com 110 històries del Llevant UD, Dones e altri, València al mar o La cuina del Cabanyal.

@FelipBens