Herculà, una terrassa a l’eternitat

La vista de la mar devia ser admirable des d’aquella terrassa. Ara davant només hi ha un mur de terra cobert de brossa i flors blanques, i una barana metàl·lica des d’on els turistes fotografien les ruïnes. Fa dos mil anys eixe mur no existia. Herculà llavors era Herculaneum, una població quasi vacacional, plena de gent rica i d’esclaus. Les excavacions descobriren fa poques dècades la platja que tingué i els magatzems marítims. Des de la terrassa no es veuen. Tenen una forma arcada i estan uns quinze metres avall. Allà es guardaven els artefactes de pesca. Ara estan reblits d’ossos.

En Herculà tot s’acabà l’any 79. L’erupció del Vesuvi és molt coneguda, però la fama d’aquell cataclisme la té Pompeia. És merescuda: el calibre de la ciutat emergida d’entre la cendra és fabulós. Hi ha a més aquells cossos petrificats en la fugida, estàtues dantesques i humaníssimes, que fan molta pena i impressió. De menut m’inquietaven. Vaig vore unes mil vegades un documental de National Geographic que en parlava. També hi apareixia Herculà. Recorde uns esquelets amuntonats, les restes carbonitzades d’un llit i un braçalet d’or amb forma de serp de dos caps. Era d’una dona rica. La trobaren en aquella platja, on els magatzems. 

Molts anys després del documental la vaig observar en la vitrina del museu que hi ha al final de la barana metàl·lica, abans d’entrar a la ciutat i abans d’acabar en aquella terrassa davant del mur de terra que un dia fou aire i aigua. Té un porxe de teules sostingut per quatre columnes. És com l’altar suprem del luxe d’aquella casa i de tota una vida. Ja no es podia arribar més alt. Potser era de la dona del braçalet, potser almorzava allà mirant la mar, pensant que tot allò seria per a sempre.

Molta gent no fugí, perquè no sabien com funcionava el Vesuvi. No sabien que els llançaria un núvol de gasos, cendra i roques a 500 graus. A eixa temperatura, el cervell bull i el crani rebenta. Ho diuen els metges forenses. Hi havia moltes persones refugiades als magatzems. Sobretot dones –riques, esclaves– i xiquets. En quedaren els ossos i les joies, només. Aquell braçalet de les serps. I una barca varada en l’arena amb un soldat al costat, que portava una espasa, una bossa amb monedes, i que venia a rescatar-los. Després una colada de lava i fang ho sepultà tot a vint metres i durant dos mil·lennis: el soldat, les monedes, la barca, la dona rica, el braçalet, la terrassa en primera línia de platja. Un somni etern… no com nosaltres. És horrible i tràgic, efectivament, però, no ens enganyem, és la història de sempre.

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

@carlesfeno