Carmen Amoraga: “Arribí a creure que ja no era escriptora”  

Durant l’entrevista en la plaça del seu poble, passen i la saluden persones que pareixen acabades d’eixir d’alguna de les seues novel·les, com l’última, El corazón imprudente (Espasa, 2023), la primera després de la seua etapa com a directora general de Cultura i Patrimoni de la Generalitat.

Ha sigut un silenci literari de molts anys. Només vaig publicar una novel·la, Basta con vivir (Destino, 2017), mentres vaig estar en la Direcció General de Cultura i Patrimoni, i va ser perquè ja estava compromesa amb l’editorial. No vaig poder defendre-la, em vaig agafar una setmana de vacances per a presentar-la, únicament això. Des del meu càrrec gestionàvem llibreries, editorials… No em pareixia ètic fer-ho en una sí i en una altra no. Després d’això, vaig deixar d’escriure fins que arribà la pandèmia i, d’alguna manera, vaig deixar de ser escriptora. No tenia temps per a llegir, imagina’t per a escriure.

I creus que ha valgut la pena? Completament, tant en l’àmbit personal com en el de l’escriptura. Al cap i a la fi, viure és escriure. No m’angoixava la idea de no publicar, però sí la d’haver perdut la capacitat d’escriure. Escriure és tindre tècnica, però també és màgia. I jo pensava: “A vore si m’he tornat tan formal, tan avorrida, que he perdut la màgia”. A vegades em posava a escriure i no m’eixia res. Sempre tracte de viure de manera honrada amb la meua manera de ser. Si, quan Ximo Puig em cridà, jo haguera dit que no, no hauria sigut coherent: crec en el valor de la suma d’esforços, i que tots junts podem fer grans coses. En estos anys he pensat moltes vegades en deixar-me la política, i sempre m’animava una cosa que repetia molt Carmen Alborch: “Per mi que no quede”. Em fa pena no haver pogut fer més coses, o no haver-les fet abans, però per mi, per nosaltres, no ha quedat.

» Sempre tracte d’escriure des de l’honestedat

Com es trasllada eixa honestedat a l’escriptura? Mira, fa poc vaig acudir a la biblioteca de Villena per a una sessió de Llegim als pobles, i la bibliotecària em contà que havien organitzat una cita a cegues amb un llibre: donaven a llegir llibres sense dir de quin títol es tractava i molt prompte endevinaren que era meu. És el millor elogi, que es reconega el teu estil. La meua escriptura pegà un gir a partir de la meua tercera novel·la: recorde que en aquella època un periodista em va dir que escrivia coses molt serioses i que en la conversa amb ell no reconeixia l’escriptora a la qual havia llegit. Em recomanà que tractara d’escriure més com era jo. Ho vaig fer i fins ara m’ha anat bé.

En El corazón imprudente hi ha un detonant. Et va passar a tu? Sí, jo parlava a sovint per telèfon amb el metge de ma mare. Un dia em preguntà com estava jo. Trenquí a plorar i el metge aguantà tota la història que li vaig contar. Jo ja li ho havia explicat al meu marit, a les meues amigues… però en aquell moment em va colpir que em preguntaren com estava jo. Durant uns dies pensí en les persones que cuiden a unes altres i no tenen a qui contar com se senten, o no poden fer-ho.

» Tots tenim dos vides, la que vivim i la que voldríem

En la novel·la també són importants els espais. Les meus últimes novel·les transcorren en València. Treballant en El corazón imprudente tenia clar que alguns llocs que són importants per a mi havien d’eixir: Sant Miquel dels Reis, el més bonic, i sobretot el Museu de Belles Arts. Inclús els llocs on viuen els personatges estan prop d’altres amb els quals tinc un lligam emocional, ara o en el passat.

Estan de moda els llibres amb molts punts de gir, sorpreses, acció… Tu has escrit un on no passa res, i els protagonistes són ja majors. És de veres, no passa res, i alhora està passant tot, la vida sencera. No soc una escriptora de gènere. Com a lectora m’agraden molt els thrillers, la novel·la negra, però, com deia abans, busque escriure com soc jo. M’interessen els personatges que són com la gent que està passejant per esta plaça, com tu i com jo. I a tu i a mi què ens passa de significatiu? Res, i alhora ens passa la vida. Viure és escriure. D’altra banda, també tenia clar que els personatges havien de passar dels 60 anys. Calen històries que reivindiquen eixa franja d’edat per a mostrar una generació que encara té anhels i desitjos, que pot enamorar-se i té pulsió sexual, no són coses privatives de la joventut. Açò també s’ha de contar.

Al remat també expliques històries d’insatisfaccions vitals. Tots tenim dos vides, la que vivim i la que volem viure, jo crec que és el tema de totes les meus novel·les. A vegades ens atrevim a buscar allò que volem, però altres voltes no. Els meus personatges han decidit arriscar-se.

Óscar Mora (Dolores, 1978) és crític literari, guionista, corrector editorial i contacontes. Col·labora en mitjans de comunicació en paper i digitals ressenyant llibres i fent entrevistes, que és una excusa com altra qualsevol per a dedicar tot el temps que pot a llegir.

@oscarmmora