‘Chelsea Hotel, please’

 Hi havia massa coses que ja sabia que no podria fer a Nova York. En tenia una llista. Arribar en un vaixell a l’alba. Comprar-li a un xiquet d’eixos que criden les notícies un diari que diguera que la guerra havia acabat, en lletres ben grosses: WAR IS OVER. Xocar, fluixet, amb un cotxe contra una boca d’aigua d’eixes de bombers, trencar-la i que l’aigua començara a brollar i que molts xiquets de tots els colors, mig despullats, es banyaren i rigueren. Besar a Robert de Niro davall del pont de Brooklyn a la banda d’allà, de Brooklyn. Però n’hi havia una que sí que faria: viure al Chelsea Hotel uns dies i pujar a un taxi a l’aeroport dient-li al xofer: “Chelsea Hotel, please”. I baixar del taxi i mirar-me la façana, que havia vist tantes voltes, en tantes fotos i pensar en tots ells, en Dylan Thomas, en Gore Vidal, en Sam Shepard, en Tennessee Williams, però sobretot en ell, en Leonard Cohen.

L’hotel era exactament com me l’esperava, com volia que fora: vellot, mostós i amb un ambient molt desordenat que vam notar just en entrar. L’escala, amb la barana meravellosa i pleníssima de quadros amb què molts artistes s’havien pagat l’estada i l’ascensor, vellíssim, on Janis Joplin i Leonard Cohen s’havien trobat… Ens van donar l’habitació 321 i només entrar vaig vore un cendrer enorme, en aquella Nova York en la qual calia allunyar-se no sé quants peus de les portes dels edificis per a poder fumar. I amb aquella balconada, a tocar del rètol lluminós. Vaig tindre molta sort, potser me la mereixia.

No el vaig notar de seguida, crec que va ser el segon dia quan el vaig vore. El taulellet mal posat del bany de l’habitació. El primer que vaig fer en contemplar-lo va ser preguntar-me si potser algun dels personatges famosos que havien passat per l’hotel l’havia vist, si algú, com jo, va pensar més d’un moment en el taulellet mal posat del bany de l’habitació 321. Vaig pensar que a saber quants anys portava aquell taulellet al bell mig del bany de l’habitació 321. L’edifici és de 1885, al principi era una cooperativa d’habitatges, la primera de Nova York, quan aquella zona era el centre del centre de la ciutat. Més avant, amb les crisis de 1893 i de 1903, l’edifici va ser venut i convertit en hotel. La façana, les escales i els balcons són els mateixos, però supose que els banys els degueren habilitar quan el van reformar com a hotel i no pareix que haja estat refet durant el darrer segle, res no ho sembla, en eixe edifici.

»Qui instal·laria el taulellet mal posat 
del bany de l’habitació 321 del Chelsea Hotel?"

Qui sap d’on venia el paleta que el va posar, el taulellet. Potser era irlandés, o era un dels milers de muratori dels Abruços que van arribar als Estats Units d’Amèrica en aquells anys (encara no heu llegit John Fante?). Qui sap quantes hores treballava, segurament per dos dòlars al dia, quants taulellets va posar, potser milers, rosa i negre (no sé si la combinació de colors és la mateixa en totes les habitacions). Potser tots ben posats, potser l’únic mal posat en tot l’hotel és el del bany de l’habitació 321. Qui sap quin mal li va saber quan se’n va adonar, o potser no se’n va adonar mai, o potser el taulellet mal posat del bany de l’habitació 321 li va costar un disgust. O potser el va posar a posta, potser era un missatge per a mi, potser volia que algú es parara a pensar en les mans que havien posat milers de taulellets en els banys del Chelsea Hotel.

Pensava en com li hauria anat l’aventura al Nou Món, si va aconseguir prosperar i construir-se una nova vida o va acabar malament. Potser va ser feliç. Potser va morir jove en la Primera Guerra Mundial o va tindre una vida llarga i plàcida, ves a saber. Probablement no va saber mai que l’hotel esdevindria famós perquè es va convertir en el preferit d’escriptors i poetes que hi van viure, hi van escriure i alguns hi van morir. No va saber que algunes de les pàgines cabdals de la literatura del seu nou país serien escrites en el Chelsea Hotel. Que anys després molts músics i artistes, amb aspectes que ell no podia ni imaginar, triarien eixe hotel per a viure i treballar, i per a intoxicar-se amb substàncies de les quals ell no en coneixia ni l’existència.

Malauradament per a ell, no degué arribar a saber que un poeta canadenc, amb la veu més trista del món, acabaria per donar el nom de l’hotel a una cançó imprescindible. Potser a algú del seu llinatge en el Nou Món li encanta a hores d’ara la cançó, o coneix l’hotel per una altra cançó o per una pel·lícula, i no sap que el seu avi o el seu besavi hi va treballar, que va posar milers de taulellets i que en el bany de l’habitació 321 en va posar un de negre, xicotet, mal posat. Potser a aquell home li hauria fet gràcia saber que més de cent anys després algú escriuria un text (tot i que en una llengua desconeguda per a ell) pensant en les seues mans, que van posar el taulellet mal posat del bany de l’habitació 321 del Chelsea Hotel, a Nova York.

Només ens hi vam quedar uns dies perquè era car, però, com diuen a Castelló, els diners i els collons són per a les ocasions (trobe que és una bona adaptació, més sofisticada, del carpe diem dels llatins). En un altre viatge a Nova York vaig tornar a passar just per davant: estava en obres i només es veia el rètol lluminós, tristament apagat. Deien que hi farien apartaments de luxe, o un hotel de luxe on segur que no hi haurien cendrers a les habitacions. Encara conserve les botelletes de sabó que em vaig endur llavors; diuen així: “Hotel Chelsea. NYC. A rest stop for rare individuals”.

Maria Folch (Castelló de la Plana, 1966) és llicenciada en Història Contemporània i escriptora. Ha publicat la novel·la Després vénen els anys (Llibres de la Drassana, 2014)

@marietaderoma