Com roders en Tabernas

Si més no és com els natius descriuen el paratge, tot i que Tabernas siga més aïna allò que els angloparlants denominen unes badlands: un país eixut i rocallós, cobert de matolls i solcat de sargalls, que inspira de manera immediata –a qui el contempla– sentiments confrontats de perill i meravella.

Ho fa també que siga un paisatge que veiem a través d’un filtre: ací es rodaren a mitjans de la dècada de 1960 moltes de les pel·lícules que canviaren la moral i la gramàtica del western, el gènere cinematogràfic per excel·lència. En títols com Django de Sergio Corbucci, La resa dei conti de Sergio Sollima i, per damunt de tot, la trilogia del dòlar de Sergio Leone, l’idealisme i dibuix clar de les pel·lícules clàssiques de l’Oest queda enterbolit per un vernís de sutja, suor i ambigüitat. Aquell que cobrix un univers de personatges vidriosos que travessen ponts estrets amb una combinació captivadora de fatalisme i guiloperia. Una destil·lació mediterrània de la gran èpica nord-americana que concretament este espai extrem i fronterer potencià de manera memorable.

L’èxit sobtat d’aquelles produccions feu que en el Campo de Tabernas florira una modesta indústria al voltant dels rodatges i s’hi construïren alguns escenaris permanents. Quan l’activitat davallà, part de les instal·lacions restà abandonada. Altres, però, es mantingueren o restauraren amb finalitats turístiques, sense menysprear les oportunitats d’allotjar noves filmacions. A hores d’ara hi ha tres poblats en prou bon estat de conservació, amenitzats amb atraccions per a grans i menuts, que es poden visitar. Les històries d’auge, decadència i renaixement sempre m’alenen, i si hi ha qui deplora els simulacres, a mi m’estimulen perquè delaten precisament un desig invicte de vida autèntica.

Tot amb tot, els meus camins predilectes menen a les regions apartades dels deserts. Racons inhòspits on aprendre a habitar els màrgens i les intempèries com si fórem desertors i roders, disposats a preparar celades i esperar, fer foc o fugir, endurir-nos davall del sol inclement i fondre’ns com els fardatxos que s’esgolen entre les roques.

Com diu el personatge interpretat per Lee van Cleef en Sabata (Gianfranco Parolini, 1969), quan les situacions s’enverinen i els alacrans campen lliures, “un home savi sap guardar les distàncies”. I, mentres espera el retorn, convertix el seu esperit en un país que no puga ser conquistat.

Alexandre Serrano (Barcelona, 1976) és periodista i ha sigut col·laborador de TV3, Rockdelux, I Tchatchipen o Lletraferit, entre altres mitjans. Ha publicat el llibre A la menuda. La cuina de la triperia i les despulles a Europa.

@briabert