Com si Venècia continuara viva

Venècia fa molt que deixà de ser Venècia per a donar un exemple al món. Potser un escarment. L’arqueòleg Salvatore Settis, un dels seus millors visitants, parla d’ella com la primera ciutat global. Continua sent-ho pel seu valor simbòlic que definix un temps: el de la lluita acarnissada de les ciutats entre servir els ciutadans o servir d’escenari per al trànsit (financer, turístic, etc.). En cap destí s’ha desfigurat tant la societat local.

Settis publicà en el 2020 un recopilatori de les seues conferències, Si Venecia muere (Turner Noema). Totes les pàgines basculen entre un dubte: són un al·legat pel futur de Venècia o un pur obituari? Perquè l’autor es demana “si el poble de Venècia sap custodiar el cor i l’essència de la ciutat”, però alhora posa en dubte que el mateix poble –última i única esperança per a la continuïtat de Venècia com a ciutat– continue existint.

És una qüestió de demografia bàsica: si en 1950 morien 1.932 persones i en naixien 1.924, des del 2000 hi ha hagut un tomb definitiu: 1.058 morts, 404 nascuts. Settis mostra com la caiguda en picat de la població veneciana només té un precedent: una gran pesta en el segle XVII, quan es passà de 141.625 habitants en 1624 a 98.000 en 1631. En l’actual cicle el canvi ha sigut encara major: de 174.808 veïns en 1951 a 58.606 en el 2012. La gran diferència, a més, és que, després de la pesta, Venècia recuperà els nivells poblacionals precedents. En esta fase, en canvi, l’evolució no deixa de declinar: en el 2022 ja baixa dels 50.000 habitants.

En Venècia no naixen persones perquè la funció de la ciutat ja no és social, i per tant no té sentit la reproducció. La societat no necessita evolucionar, ni mostrar-se dinàmica, perquè el seu destí és romandre immòbil per a no interferir en el curs comercial d’una altra cosa diferent a una ciutat: la marca Venècia. El sentit amb què el poble habita en la carcassa, l’ànima en la concavitat física, és quasi més propi de la taxidèrmia: un testimoni de la Venècia que fou. “Són llocs que et parlen amb les veus d’uns veïns que ja no estan”, sol definir, poètic, l’assagista Jorge Dioni.

Una associació cívica instal·là en la façana de la Farmacia Morelli un comptador amb els habitants de la ciutat i un objectiu: evidenciar l’imminent desenllaç. Pareix, per contra, el compte arrere fins a la desintegració, la fi del poble.

Resulta demolidor, per grotesc, quan Settis repassa la infinitat de Venècies que hi ha repartides al llarg del planeta com a artificis que servixen d’atracció a una fira de vanitats, casinos i canals. Podria creure’s que busquen aplicar la fórmula Venècia per a atraure a consumidors que volen un mateix souvenir experiencial. Pareixeria que les imitacions realcen a la Venècia vertadera, com un homenatge. Però suggerix Settis: i si estiguera succeint just al contrari? I si les Venècies falses que s’escampen pel món acabaren pervertint la imatge que té de si mateixa la vertadera Venècia? I si es convertiren en el model latent? I si una Venècia sense poble estiguera buscant la seua identitat en Las Vegas, Dubai o Chongqing?

Encara que pel negoci comú convé fer com que continua viva, mai Venècia va vore passar més gent ni mai –ni tan sols després de la pesta– va ser menys poble. És, per tant, una ciutat? O ja no?

Vicent Molins (València, 1986) és geògraf i director de l’Agència Districte. Col·labora en Culturplaza i en El Confidencial. És autor de La nova guia de València, Club a la fuga i València, el relat d’una ciutat.

@vicentmolins