La cassalla pareix haver-se convertit en un signe d'identitat valenciana... Però ni mai va ser així, ni és d'origen valencià, ni els nostres majors la bevien com es beu ara
Els hòmens se’n feien una –i no cinquanta-una– amb aigua fresca palometa –en deien– abans dels dinars festius, com a aperitiu i com a lubricant social, per a estar a gust i desconnectar les neurosis. I prou. A glopets, sense ostentacions ni escarafalls. Parle de gent sense problemes d’alcoholisme.
Supose –no estic segur– que va ser la nostra generació la que començà a porrar-la eixamplant-ne l’àmbit d’ús. Encara menors i debutants en l’oci nocturn, abans d’infiltrar-nos en el xiringuito on anaven els grans, ens bevíem una palometa, 20 duros; o, amb un toc de xarop de llima o de maduixa, un canari o pit-roget, 125 peles en el bar La Sota. Encara no podíem amb l’amargor de la cervesa i no dúiem diners com per anar de combinats. Com que pega forteta, en acabant ja ens trobàvem més encoratjats i desinhibits per a afrontar aquelles dures i fascinants proves iniciàtiques que ens esperaven. I només ens ho permeté la butxaca l’abandonàrem.
Allò que vingué després ningú ho hauria previst. De fet, al començament també em feia gràcia. I és horrorós: fileres damunt de les barres, a qualsevol hora, després de dinar, a mitjan vesprada, o de nit, després de baixar-se una pizza tropical o un whopper. Els embussos que provoquen, amb els gotets d’aigua i l’efecte arrossegament. “Posa’n tres més. Huit en total, no, tretze. I una per a tu”. Em despaciente esperant que m’atenguen –una ràpida cervesa embotellada, per favor– i em solidaritze amb la gent que treballa a la barra. Els crits, els esguits, les fanfarronades, els colps, el gregarisme. Els qui s’ofenen si no s’accepta la invitació.
Són 45 graus que subestimem amb frivolitat temerària i bròfega. Com estos dies els negacionistes del canvi climàtic. Ningú s’arrea tres colpets de whisky o de ginebra en mitja hora sense alarmar el personal. Amb la cassalla, no: tot és alegria i xacota. Dellà la tercera, és molt fàcil perdre el compte i el control i, consegüentment, el decòrum i la dignitat. Quatre, cinc, sis. Bava, llanda, certa agressivitat, victimisme, càntics. Allò normal. Però, amics i amigues, quan la cosa és massiva i sistemàtica resulta irrespirable. “Una cassalleta i mô n’anem, eh!”.
Per a acabar-ho d’adobar, per a vergonya valenciana, l’hem ascendida a senya d’identitat. Una beguda que pren el nom del seu origen, Cazalla de la Sierra, en la Sierra Morena andalusa. On estiuava Felip V de Borbó! I exagerem i la investim de nostàlgies i simbolismes. “Porta-me’n una botelleta a Londres”. O sobreactuem com a indígenes en presència de gent forastera. “Ací el tòtem etílic que adorem, la poció màgica que ens nodrix, vos l’oferim, oh estrangers”. O la celebrem en cançons infectes que afortunadament no es varen posar de moda: “Cassalla i arrosset, bon rotllo i comboiet...”.
Ai, las. Mireu el que m’heu obligat a fer: un article contra l’ebrietat i contra un element cohesionador de la identitat valenciana actual. Oh temps, oh costums!
Banda sonora de l'article:
Ramon Morera Soler (Oliva, 1976), escriptor frustrat i lector impenitent. Professor de llengua i literatura en Secundària i Batxillerat. Lletriste i cantant de rock’n’roll en Mossén Bramit Morera i Els Morts, que acaba d'editar que acaba d'editar l'LP Cadàvers exquisits
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
L’incendi de Campanar ens posa davant la qüestió de sempre: son tots els morts iguals?
Quin és el pes de les nostres decisions? Què seríem si no ens subjectara l’obligació de ser allò que som?