Maria Bravo – “En Ambra pots viure moltes vides”
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
Fa vint anys que actuen pel món amb esperit inquiet i fusió de llenguatges escènics. L’últim gran bot, fer dansa contemporània a 60 centímetres de terra.
En una plaça de la ciutat polonesa de Katowice es concentra una xicoteta multitud al voltant d’un espectacle de carrer. Una dona camina cap al grup, picada per la curiositat. Ha perdut el tramvia i vol matar el temps. Quan arriba ha de contindre l’alé davant d’allò que veu: en el centre del rogle cinc dones dansen sobre xanques en una coreografia enèrgica i precisa. Alguna cosa es remou dins d’eixa dona que no havia d’estar allí.
“S’acabà la funció i vingué buscant les ballarines. Estava totalment emocionada. Açò ens ha passat moltíssim i és el que ens agrada. Quan creem un nou espectacle tenim clar què volem contar, però també qui ho vorà: molts ens coneixeran, però molts altres passaran per casualitat”.
Joan Santacreu (Sueca, 1985) estava també en aquella plaça, amb totes les cèl·lules del seu cos en guàrdia davant cada gest de l’elenc, cada acord que brollava dels altaveus i cada detall que poguera modificar l’atmosfera humana que els envoltava. “Perquè en el carrer pot passar qualsevol cosa”, advertix. Uns anys abans li havia preguntat a la seua companya, la ballarina Laia Sorribes, què li pareixeria unir dansa contemporània amb eixe element tan propi de les arts escèniques de carrer, la xanca, eixa closa llarga.
La idea el perseguia des de feia molt temps. Hi ha una fotografia que situa l’origen de la fixació: en ella apareix de menut pujat en dos xanques de fusta, lligades a les seues cames amb cinta adhesiva. Santacreu va ser un xiquet enxisat per les arts escèniques i, com a suecà, eixa passió es vinculà al MIM, la mostra que convertix cada any la capital de la Ribera Baixa en aparador mundial del teatre gestual.
Sent un adolescent, Santacreu fundà amb amics un grup de teatre aficionat de nom Maduixa. Poc després es quedà a soles quan decidiren professionalitzar la companyia i en el 2005 –ell tenia 20 anys– estrenaren la primera producció: Maniàtics. “La presentàrem en la Mostra de Teatre d’Alcoi i tancàrem més de quaranta actuacions”, conta. El fruit havia madurat de colp.
Santacreu compaginà la direcció de la companyia amb els estudis d’audiovisual. “Crec que es reflectix en les nostres creacions familiars, per a les quals busquem nous llenguatges visuals”, explica. Una d’eixes produccions, Ras!, va suposar el segon punt d’inflexió de Maduixa. S’estrenà en el 2008 i aplegà al miler de representacions.
» Fem els mateixos espectacles a Nova York que a Rocafort
Espectacles aclamats com Dot i Lù continuaren la línia, però el gran bot de Maduixa arribaria quan Santacreu explorà aquella fascinació infantil per elevar-se sobre unes cames artificials: “Estàvem amb Laia de gira per França i li vaig plantejar la idea de barrejar xanques i dansa contemporània. Ella s’animà i dedicàrem les vesprades lliures que teníem a maurar la idea”.
El resultat va ser Mulïer, una peça de carrer en què cinc protagonistes dansen 60 centímetres per damunt de terra. Eixa dificultat tècnica afegida simbolitza, en l’obra, les opressions que han hagut de combatre les dones al llarg de la història. “Les xanques havien de tindre un significat. Ho teníem clar. No volíem que foren simplement un element festiu, com és habitual”, raona Santacreu.
Mulïer guanyà dos premis Max, com a espectacle de carrer i per al compositor musical Damián Sánchez, i començà una gira que encara no ha acabat. Inclús s’ha solapat amb la seua successora, Migrare, una obra que s’eleva sobre cames artificials per a reflexionar, en este cas, sobre la lluita de qui ha d’abandonar la seua terra.
Un equip de tres persones –el mateix Santacreu a més de Luisa Juan i Andrés Roses– gestiona l’agenda de les huit ballarines que formen l’elenc de Maduixa: Sara Canet, Lara Navarro, Cristina Maestre, Andrea Cuadrón, Ana Lola Cosín, Wilma Puentes, Renata Edison i la mateixa Laia Sorribes. Es tracta d’un cos artístic que domina una disciplina molt particular. “Ens costa formar a gent per a les nostres creacions”, reflexiona Santacreu.
Les xanques han modelat l’última etapa d’una companyia que ja ha actuat en més de vint països. “A voltes estem girant per teatres de Londres, Nova York o Washington i a la setmana següent tornem a fer el mateix espectacle en una plaça d’Alboraia o Rocafort. És bonic, anar d’un món a un altre i, sobretot, compartir allò que ens agrada amb el nostre públic”, explica el director de Maduixa. El pròxim mes de maig actuaran per primera vegada en Àfrica, en un festival del Congo.
Després, quan arribe la tardor, exploraran un territori insòlit: el descans. “Portem molts anys de treball ininterromput. En el 2024 farem vint anys i volem estrenar una obra nova; per això hem bloquejat l’últim trimestre: per a experimentar, buscar nous ingredients i crear”, avança Santacreu.
Maduixa es prepara per a pegar un nou bot. Com aquella dona en Katowice, contenim l’alé.
Àlex Zahinos (València, 1988) és periodista i comunicador. Conta històries musicals en el programa Les Notícies del Matí, de la ràdio d’À Punt. És coautor del llibre Créixer sense Maradona.
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
L’incendi de Campanar ens posa davant la qüestió de sempre: son tots els morts iguals?
Quin és el pes de les nostres decisions? Què seríem si no ens subjectara l’obligació de ser allò que som?