Einstein i Freud: sobre l’etern retorn de la guerra

La veu de Carl von Clausewitz, militar, historiador i teòric dels conflictes bèl·lics, respon a través del temps: “La guerra és la continuació de la política per altres mitjans”. Però la frase, no per universal i repetida, ens diu gran cosa. Potser si li peguem la volta ens dirà més, perquè, des de qualsevol perspectiva antropològica, és exactament al contrari: la política és la continuació de la guerra per altres mitjans. En el principi va ser la guerra, i és per això que tenim el problema. Les idees de Clausewitz estan perfectament explicades en un monumental tractat en tres volums, De la guerra (1832), aparell teòric del segle XIX no exempt de la bellesa romàntica dels enfrontaments antics, que mostra que, com a fenomen, la guerra se sustenta en una Trinitat indefugible: l’odi, l’atzar i l’interés.

L’odi és patrimoni de les masses, del poble; l’atzar i les probabilitats en el camp de batalla són l’objecte d’estudi dels estrategues i els militars; i els interessos d’Estat els mouen els polítics, que són a la fi els qui desfermen les guerres. En el primer nivell la guerra és un desfogament ancestral, en el segon una art i en el tercer un negoci. Fins ací tot bé –o tot mal, però comprés–, però en el fons de la nostra ànima alguna cosa es rebel·la: estem condemnats a la guerra? Ens hi hem de resignar? Al llarg del segle XIX cap conflicte armat podia acabar amb l’espècie humana i el vencedor obtenia els seus guanys; des de la bomba atòmica, en canvi, la guerra total és un negoci de suma zero et pourtant… Però ací la tenim, una altra vegada. Per què?

Albert Einstein va dir que si hi havia una Tercera Guerra Mundial, la quarta seria a garrotades. I a Einstein cal que tornem. Anys abans de la bomba atòmica, en el context de la Gran Depressió i l’auge imparable dels totalitarismes, la Societat de Nacions va encetar un programa d’intercanvi d’idees entre alguns dels més reputats cervells del moment. Cada personalitat eminent designada per l’organisme internacional calia que triara un tema i un interlocutor, igualment eminent, i que en sostingueren un diàleg epistolar a manera de pregunta i resposta. Einstein va ser convidat a participar-hi l’estiu de 1932, i acceptà: el tema escollit per ell fou precisament la guerra i l’interlocutor el reputat doctor Sigmund Freud. Les cartes que es creuaren aquell estiu les dos lluminàries han passat a la història i són hui un clàssic de la literatura del pensament. Es van editar poc després amb el títol Why War?

La necessitat d’odiar i destruir 

Einstein signa la seua carta en Caputh (al districte de Potsdam, en l’estat federal de Brandenburg) el mes de juliol de 1932, i els termes en què la planteja són inequívocs: “Hi ha una manera d’alliberar els sers humans de la fatalitat de la guerra?”. El científic, pacifista militant, és a dir, partidari de l’acció contra la guerra, treballava ja en el programa atòmic i era conscient que, a causa dels progressos imparables de la ciència, d’eixa pregunta depén l’existència de la humanitat civilitzada. La seua orientació professional no el permet formar-se una idea exacta de les profunditats del sentir humà i considera que no pot fer més que formular correctament les preguntes. Confia així en les respostes de Freud, com a gran coneixedor dels instints humans.

El físic alemany d’origen jueu comença dient que es considera una persona lliure de sentiments nacionalistes i que, com a tal, l’aspecte organitzatiu del problema se li acut senzill: els Estats han de crear una autoritat legislativa i judicial internacional per a la resolució dels conflictes. Però la primera dificultat rau en què unes institucions sense el poder de coerció suficient per a imposar les seues decisions queden sotmeses a la influència dels Estats més poderosos. En este punt Einstein reconeix que el dret i la força estan units, i que el camí a la seguretat internacional passa ineludiblement per la renúncia sense condicions dels Estats a una part de la seua llibertat i sobirania; no hi un altre camí.

Però una simple ullada al fracàs de tots els intents en este sentit fa percebre clarament les forces que s’hi oposen: les elits obtenen del seu aparell estatal poder material i influència, a més que en tots els Estats hi ha un reduït però influent grup que obté de la guerra i el comerç d’armes el seu mitjà de vida. És per això que les elits i els fabricants d’armes de tots els Estats s’abracen en el seu interés comú per la guerra. Esta constatació, no obstant, és només la primera part. Perquè d’immediat, afirma Einstein, brota la pregunta següent: “Com és possible que una minoria puga posar les masses al servici dels seus desitjos, si estes, en cas d’una guerra, només obtindran patiment i pèrdues?”. Esta és la veritable primera de les grans qüestions de la guerra. Es podria respondre, diu el científic, que la minoria dominant, a través de l’escola, la premsa i la religió domina les masses, manipula els seus sentiments i les transforma en un instrument seu. Però, tot i així, “com pot ser que les masses es deixen enardir fins al deliri, arribant a l’autodestrucció?”.

Einstein, sense esperar a Freud, s’autorespon que no hi ha més explicació que en els sers humans fa niu la “necessitat d’odiar i destruir”, una necessitat latent en èpoques normals però que desperta fàcilment en circumstàncies especials, fins a assolir un estat de psicosi col·lectiva. Açò el porta, desesperançat, a l’última de les preguntes: “És possible dirigir la psicologia dels humans de manera que es tornen més resistents a les psicosis d’odi i destrucció?”. I Einstein, atent observador del seu temps, advertix que amb això no s’està referint només a les anomenades masses incultes, sinó molt especialment als intel·lectuals, que solen ser els qui primer sucumbixen a les funestes suggestions col·lectives. Fins ací la seua carta, que acaba aclarint que el problema de la guerra no és privatiu dels Estats com a tals, sinó que afecta també de manera molt greu els conflictes civils i la persecució de les minories nacionals. Però que la seua forma de conflicte entre comunitats és la que permet un estudi més clar dels mitjans per a evitar el desastre.

La violència com a fonament de la civilització

Sigmund Freud es va prendre pràcticament tot l’estiu per a contestar. Finalment ho fa en una missiva signada a Viena pel setembre, on comença expressant la seua sorpresa, i per tant la seua reserva, sobre la utilitat de tan elevat diàleg. També qüestiona la seua elecció com a interlocutor perquè li sembla una qüestió per tractar entre polítics i hòmens d’Estat. Això no obstant, el famós psiquiatre accepta el repte, tot denunciant que el sagaç científic ja ha anticipat en les seues preguntes bona part de les respostes, i a ell no li queda més que donar-li la raó i “navegar en la seua estela”.  

L’aparent modèstia de Freud no és més que això: aparent. El descobridor de l’inconscient, en el cim de la seua fama, desplega davant el constructor de la teoria de la relativitat una impecable argumentació que comença per subratllar la identificació entre dret i força, és a dir, entre civilització i violència. Si el problema de la guerra és insoluble és perquè la civilització no és més que el predomini de la violència del grup sobre la de l’individu i, a seguit, la de grups més grans o poderosos sobre uns altres més dèbils o menuts. La força estava abans del pacte, recalca, i reapareix quan el pacte fracassa. La guerra continua a la política tal com la política continuà en el seu dia a la guerra.  

»El dret naix d’un acte de violència social

Però allò que en la humanitat primitiva era pura força i qüestió numèrica, en les societats desenvolupades va teixint-se amb llaços culturals, factors d’identificació entre individus que reforcen mecanismes de repulsió a la violència dins del grup. Freud explica que els nostres avantpassats, com a mera derivació del regne animal de què havien eixit, resolien els seus conflictes mitjançant la confrontació de forces. La qüestió d’a qui pertanyia una cosa era tan simple com a qui podia pertànyer. El pas de la pura violència al dret no té, segons Freud, més explicació que aquell dia en què una associació ocasional d’individus més dèbils donaren mort al més fort i assentaren un pacte de col·laboració mútua. El dret, per tant, naix d’un acte de violència social i està fundat en l’assassinat. És el triomf de la societat, de la col·laboració sobre l’aïllament.

Però no deixa de ser un triomf violent. Després, la necessitat d’estabilitat del grup d’assassins els durà a establir regles, límits a la voluntat individual que són l’essència del dret. A poc a poc la cosa es complica: no sempre l’adversari és suprimit, en ocasions resulta més útil perdonar-li la vida i sotmetre’l. No sempre triomfa la força pura o el número, sinó que en ocasions els utensilis –les armes– o les estratègies de l’assassinat fan vencedors els més intel·ligents, encara que siguen dèbils o pocs. La societat es va fent complexa, les derrotes i les enveges creen ressentiments, estos desencadenen més violències i sobre cada acte de violència naix una nova associació amb noves regles, i cada nova reglamentació busca sempre el mateix: fer la pau més duradora.

Però en el fons sempre hi ha la violència. La societat moderna no pot eliminar la violència perquè està fundada sobre esta –la qüestió d’a qui pertany una cosa ja no es decidix per la confrontació de forces, però en el fons de les lleis que regulen la propietat batega un joc de legitimitats econòmiques que es remunta a antics actes de dominació–. I això val entre els individus com entre les nacions, en el dret civil tant com en el dret internacional. Cada vegada que els pactes fracassen, la força reapareix i resol el conflicte.

L’auto-repressió racional i necessària

En tot cas, n’hi ha més. Del contrari, fora senzill acabar amb les guerres simplement afinant amb els pactes. Freud torna a donar la raó a Einstein quan expressa en la seua carta la intuïció que hi ha en el fons del ser humà “una necessitat instintiva d’odiar i destruir”. I torna a fer una explicació magistral de la síntesi de les pulsions, un descobriment relativament recent en la psiquiatria de començaments del segle XX. En tota persona conviuen alhora els instints de vida i de mort, la necessitat d’amar-matar, crear-destruir. El que els fa difícils de reconéixer és que solen presentar-se junts, confosos; en els actes més dominats per la pulsió eròtica hi ha implícita una necessitat de possessió, i en els més violents i destructius s’amaga sovint un ideal desviat d’amor. La violència, la mort, va implícita en la mateixa càrrega instintiva, genètica, de tot ser viu. La vida crea tensió amb l’entorn material, unes necessitats, un desgast de forces i una lluita, i tota unitat vivent aspira inconscientment a alliberar-se d’esta tensió matant i morint.

Precisament la civilització, com explica Freud en algunes de les seues magistrals obres, ha consistit en un procés d’interiorització dels instints de mort, en deixar de desplegar la violència contra el grup, cada vegada més fort, i girar-la perillosament contra la vida psíquica de l’individu. Ser civilitzat és refrenar-se, ofegar els instints. Perquè no hi ha dubte: els primitius experimentaven plaer vital violant i matant enemics, com l’experimentaven caçant animals. La guerra és el fracàs temporal de l’auto-repressió i el deslligament de la vida purament, bàrbarament instintiva.

» Contra la guerra, hi ha un camí: la cultura

Arribat a este punt –el mateix a què arriba Einstein en la seua carta, però amb més aparell teòric i la seua experiència clínica darrere–, Freud no pot més que sentir-se frustrat. Què ens queda, s’interroga, conscient que el progrés tècnic que acceleren hòmens com el seu interlocutor ens espenta a destruccions massives i patiments mai somiats. Què ens queda als humans, diu, i troba una sola i esperançadora resposta: la Cultura. L’evolució cultural comporta modificacions psíquiques, bàsicament el desplaçament de les pulsions i una creixent limitació de les tendències pulsionals. Sensacions que eren plaents als nostres avantpassats ens resulten ara desagradables, i això té un fonament orgànic.

Entre els caràcters psicològics de la cultura, que modifiquen el comportament del cervell, dos semblen ser els més importants: l’enfortiment de l’intel·lecte, la racionalitat, que comença a dominar la vida pulsional; i la interiorització de les tendències agressives, amb tots els seus avantatges i inconvenients. Com que la guerra nega radicalment estes actituds psíquiques que ha imposat el procés cultural, i representa per a l’individu civilitzat una insuportable violació, inclús estètica, de les seues conquistes, la mateixa rebel·lió orgànica del procés cultural contra la guerra tendix a crear més i més individus pacifistes. No és fàcil de dir com ni quan esta tendència posarà fi als conflictes bèl·lics en el temps, però tampoc no resulta completament utòpic. De moment, conclou Freud, allò que sabem és que “tot el que impulsa l’evolució cultural actua contra la guerra”.

Entre el pessimisme i l’esperança

Noranta anys després de les cartes d’Einstein i Freud, la qüestió es presenta intacta sobre la taula. Les coses han canviat però no suficient. En una humanitat més interconnectada, més dependent mútuament, el pensament bascula entre el pessimisme i l’esperança. Alguns autors, com ara Amin Maalouf, impactat pel procés de destrucció bèl·lica del seu món d’origen, el Pròxim Orient, veuen créixer la intolerància a un ritme devastador, imparable. Altres, com el psicòleg i Premi Nobel d’Economia Daniel Kahneman, escèptics, pensen que ens enfrontem a problemes per als quals senzillament no tenim una solució. N’hi ha també de més optimistes: siga per raons pràctiques, com Hans Rosling, convençut que els biaixos inconscients i una incorrecta anàlisi de dades ens fan vore el món pitjor del que és; o per raons teòriques i ètiques, com Yuval Noah Harari, autor de l’aclamat  Sàpiens. Una breu història de la humanitat (2014), qui confia –desesperadament–  en la capacitat de les ficcions psíquiques i la ciència per a construir un món radicalment diferent –i potser estrany–, però millor. En definitiva, la conclusió de Freud continua intacta: contra la guerra, Cultura.

Guillermo Colomer (Alzira, 1966) és notari, registrador de la propietat i escriptor. És autor de les novel·les Circa Sucronem i L’últim dels valencians, guardonada amb el Premi Lletraferit 2019.

@ColomerGCL