El llit de Bob Marley

La furgona maniobrava amb sorprenent habilitat per una carretera sense vores. On acabava l’asfalt, senzillament, començava el bosc, que en illes del Carib és intens en colors, densitat i exuberància. Paràrem de sobte. Era a penes una cabanya i un hort amb altíssimes plantes de marihuana. Vagaven, ací i allà, hòmens immensos oferint canuts entre la concurrència, uns artefactes descomunals, embolicats en paper blanc. No sé quin ancestral instint de supervivència ens mogué a rebutjar-los. La resta d’ocupants de la furgoneta, en canvi, en compraren i fumaren, entusiasmats per aquella experiència tan autèntica enmig del comtat de Middlesex, en les serres interiors de Jamaica.

Hi havia una colla de madrilenys que jubilaven la trentena, una parella de jóvens bascos discrets de pell blanquíssima i un matrimoni antic d’Astúries que no passava del metre seixanta. Tornàrem a pujar a la furgona i ens endinsàrem en el verd totpoderós de la selva. L’home asturià reia i feia bromes en veu alta. La dona callava. La parada definitiva era més avant. Era –sonarà artificiós en este punt, però així fou– la casa de Bob Marley. Hi ha un xicotet museu, un bar i una botigueta. Una acumulació de treballadors amb polo acompanya els visitants fins a l’atracció més considerable: l’austera habitació del cantant i especialment el seu llit, immaculat i protegit per un cordellet que el circumda, dèbil i solemne.

L’home asturià, una mica congestionat, feu alguna altra gràcia mentres el guia parlava de Marley i repetia que no podíem tocar res, que allò era patrimoni. No sé com, però llavors tot s’accelerà: l’home es gità sobre el llit rient compulsivament la seua pròpia gesta i dos dels guies se l’emportaren a fora. Ara parlava sol mirant els arbres i importunava les xiques que trobava. La dona li deia pel seu nom i “por favor” que parara. Fou infructuós. Tres o quatre galtades foren també inútils. Dos guies el retingueren i demanaren ajuda. Tot el que aconseguiren fou ficar-lo dins de la furgona i nugar-lo a la cadira.

El camí de tornada fou una cosa perillosa i molt trista. Entre la seua dona i nosaltres evitàrem que es llançara damunt de la jove basca. Els madrilenys contemplaven l’espectable amb ulls vidriosos i sorprenent llunyania. El conductor maniobrava abstret en la seua trajectòria. En arribar a l’hotel esperava una cadira de rodes. A l’aeroport, dies després, vam saber que havia estat en l’hospital. Ell deia que no se’n recordava. Ella el mirava i ens mirava. En els seus ulls hi havia mitja història d’Europa. I tota la de la dona. Convindria, per cert, no oblidar-la.

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

@carlesfeno