Moqueta 'everywhere'

Heu esquiat alguna volta sense neu? Pot paréixer una pregunta absurda. Com si heu nadat sense aigua o heu jugat a futbol sense pilota, però Anglaterra és un lloc màgic on ocorren coses estranyes i inversemblants. L’última que m’he trobat, i que entra de cap en la meua llista particular de fenòmens fora de context, és una pista d’esquí feta de moqueta.

Em va sobtar encara més perquè la vaig trobar a Plymouth, ciutat costanera de Cornualla. Es veia des de la carretera, tota alta i solemne, grisa, desubicada. Oberta a l’estiu. Com si vas a esquiar a Gandia a l’agost. Sobre una catifa morellana, per a fer-ho més autòcton. En la que jo vaig vore els esquiadors, en compte d’esvarar sobre neu, o plàstic (com en les pistes de patinatge que instal·len per Nadal en alguns centres comercials de València), ho fan sobre una moqueta grisa. Es deuen sentir com a casa, perquè este element es troba, literalment, per totes bandes.

Et rep en l’aeroport només arribar, la trobes en els pubs, en les botigues, en les oficines, en les escoles (¿vos imagineu lloc més sotmés a les inclemències de la brutícia que una aula de infantil?). En les cases més velles la trobes fins i tot dins del bany, fet que produïx enorme sorpresa entre estrangers per raons òbvies (a poc a poc van desapareixent, per qüestions higièniques). Hui en dia pareix que estiga de retirada per la influència estètica nòrdica (el parquet o imitació guanyen terreny), però la realitat és que la moqueta continua ben present en la vida britànica.

És un dels últims reductes del passat gloriós colonial. En el segle XVII bona part de l’Índia teixia les estores de mig món i en el XIX l’Imperi Britànic prengué el control d’estes àrees de producció i les feu seues, obrint multitud de tendes a Anglaterra i Escòcia. Les cases que en tenien eren les més adinerades, fins que en el segle XX es va democratitzar el seu ús.

El negoci de la moqueta mou milions i acapara polígons industrials, de la mateixa manera que la indústria taulellera ompli la carretera que travessa la comarca de la Plana. Pocs altres elements constituïxen un símbol més britànic, junt amb conduir per l’esquerra, la difunta reina o l’hora del té, de la qual ja en parlarem, perquè no vos podeu imaginar la decepció que vaig patir quan, en arribar, m’adoní que el país no es paralitza a les cinc de la vesprada per a posar al foc una tetera.

Maria Bonillo (València, 1988) és periodista i viu a Anglaterra. Ha treballat en Levante-El Mercantil Valenciano i en programes de ràdio com Focus, d’À Punt. Ha publicat el llibre Ventres sota custòdia (2022).

@mbonillo1