El Negrito

Si en el cor de la Ciutat Vella, ignorant disposicions urbanístiques, traçàrem una línia recta i de devastació des de la prolongació teòrica del carrer dels Valencians fins a creuar-se amb el dels Catalans –poca broma–, la conseqüència seria l’aïllament d’un espai. Si enderrocàrem sense molts miraments eixe espai, guanyaríem amplitud per a una gran plaça, però amb total seguretat els sants bevedors de la ciutat de València ens condemnarien més que merescudament a les tenebres exteriors, al plany etern i al cruixir de dents.

Perquè dins d’eixe espai es troba el Café-Bar Negrito, o millor El Negrito, com és conegut mundialment. Un lloc que molt probablement sosté la memòria nocturna de l’urbs com pocs, i que des de fa dècades alterna i veu succeir-se les generacions com ho feia el desert amb les tribus d’Israel: incansablement. Al seu sant caliu s’han encomanat poetes molt versats i d’altres sense versos, perdularis impenitents, tranquils amadors de cafés i tertúlies, xacals de la carn, universitaris miops en el seu breu minut de glòria, festives colles rústiques i senzilles, pedants de diccionari, balladors desinhibits, jovenets àvids de mitologia, madurs resignats a tornar al mercat després del naufragi, professionals enfeltrits de l’art de la barra, supervivents dels anys 60, estrangers en busca de tòpics i pells brunes, i, al remat, la tipologia més extensa que es puga imaginar. Perquè hi ha llocs que funcionen, hi ha llocs que són un èxit, i després hi ha El Negrito.

Només és qüestió de temps. Més prompte o més tard, per una cosa o per una altra, les circumstàncies de la vida acabaran per fer que visites el cau més conegut i al mateix temps més emblemàtic del Carme, i només una imperceptible predisposició dels sentits farà que passes a formar part dels veterans o dels ocasionals, però seràs ja i per a sempre membre de la negra, secreta i universal confraria. Qui ho ha provat, que som tots, ho sabem.

Tot això explica que tinga igual que siga dimarts o divendres, gelades nits hivernals o voluptuoses vesprades estiuenques… El Negrito manté la calor i la clientela, els ànims per a la diversió o el consol acompanyat dels solitaris, la possibilitat remota d’un encontre que puga capgirar tota una vida o la fórmula líquida i embotellada dels plaers o dels desitjats oblits.

En la plaça que li dona nom, és col·laboradora necessària en el seu èxit incombustible una ampla i atractiva terrassa: una terrassa on s’han despatxat més secrets que en el Senat de l’antiga Roma i que té com a límit natural una font envoltada de llimeres, que corona un suposat i primordial negret, completament nu com un Adam qualsevol abans de la caiguda, amb una petxina gegant plena d’aigua sobre el cap i els seus dos tendres bracets des de fa vora dos segles. Eixe negret, en el seu etern instant congelat, va decidir fa dècades girar lleugerament el cap a l’altre costat de la plaça, del bar i de la tumultuosa terrassa, com demanant no assistir ni ser temptat per les rialles i les veus, per la música i pels torrents de vida que El Negrito ha generat durant milers de nits de vins i de roses.

Quan la moral era més relaxada i es permetia beure fora però no necessàriament en la terrassa, alguns hem sostingut les parets exteriors del local got en mà durant lustres mentres arreglàvem el món, i ens bastava amb la música amortida que arribava de dins com una llunyana banda sonora. Perquè estàvem allí. Igual que també hi estàvem quan ens acostàvem passejant a la veïna plaça del Correu Vell, a la recerca d’un tal Jesús Oliver –el nostre Leopold Bloom particular–, fill benvolgut de Joan Francesc Mira –el nostre James Joyce particular–, amagat darrere de les finestres del seu palau, somiant i fent i desfent sense descans els seus treballs perduts, com una metàfora nocturna de nosaltres mateixos.

D’entre les moltes virtuts d’El Negrito només una destaca per raons de justícia poètica, perquè ha aconseguit transmetre a bona part dels habitants de la ciutat i del país una potent versatilitat en l’art de la sinècdoque: quan diuen que van al Carme, en realitat estan dient que van a El Negrito.

Toni Sabater (València, 1969) és advocat, editor, crític literari i autor dels llibres Dies (2013), Ciutat de campanars (2016), Insistències en la llum (2018) i Als peus de la lletra (2021).

@t_sabater