GRUPO PLAZA

l'entrevista 

Elisa Ferrer: “Ens atrauen les històries de gent que viu al límit”

Elisa Ferrer (l’Alcúdia de Crespins, 1983) ha publicat Temporada de avispas, Premi Tusquets 2019, i El holandés

| 21/12/2023 | 4 min, 52 seg

En el poble d’Elisa Ferrer (l’Alcúdia de Crespins, 1983) circulava la llegenda d’un dels veïns: Rafael, l’home que havia fet una estafa milionària al Benidorm de finals dels 80. La història arribà a ella abans que publicara Temporada de avispas, Premi Tusquets 2019. La novel·la on ho explica veu ara la llum amb el títol d’El holandés.

Has tardat cinc anys a escriure una història que t’aplegà per casualitat. Jo havia escoltat la història en casa i en 2017 es va materialitzar. La dona de Rafael i ma mare són amigues de la infància, i un dia ell va aparéixer per casa i em va preguntar si jo era la guionista. Li vaig contestar que sí i em va dir que tenia una història que valia milions, que ens faria rics. Em contà com va fer l’estafa, la venda de l’últim solar enfront de la platja de Benidorm. En aquell moment jo tenia el pensament en Temporada de avispas, la novel·la en què estava treballant. Cursant un màster d’escriptura de no ficció va tornar al meu cap. Els companys venien de realitats molt extremes, com ara països en guerra, lluites per la supervivència… i jo tenia una vida normal, amb res especial a contar, així que vaig decidir treballar en allò que ell m’havia explicat. En eixe moment vaig decidir tirar d’eixa possibilitat que Rafael m’havia oferit.

Un procés que et va portar a Utrecht. Amb una beca d’escriptura del pla de recuperació de la pandèmcia, sí, al lloc on ell va fugir de la policia. És curiós, perquè quan estava estudiant el màster havia demanat una ajuda per a això mateix i en l’expedient de denegació constava que “l’alumna posa en perill la seua vida al relacionar-se amb un criminal”. Després, quan sí que vaig anar, el temps que vaig passar allà va ser fonamental per a la novel·la. No conte massa coses d’Utrecht en el llibre, però passejar pels mateixos llocs on havia estat ell em va acabar de donar la perspectiva del personatge. Tenia clar que no faria una crònica, sinó una història de ficció, i en eixe escenari vaig trobar que havia quedat molt de Rafael: molts amics, llocs… vaig anar inclús a la presó on va estar. No vaig arribar a entrar, però, sí, durant la meua estada a Utrecht em vaig relacionar amb gent perillosa.

Pareix que hages fet una novel·la de picaresca, on pots empatitzar amb un personatge que és un canalla. M’agrada que digues això de la picaresca, perquè és un poc així. Crec que és una novel·la difícil de classificar, perquè té una miqueta de thriller en la segona part, també hi ha un misteri… Rafael, en la distància curta, és un home encantador, però alhora fa coses terribles. Esta novel·la l’he anant escrivint a poc a poc, mai ha abandonat el meu cap en tots estos anys, i quan la deixava més de costat sempre estaven les telefonades de Rafael per a contar-me algun detall més. Per una banda jo estava en altres coses, en contar coses distintes, i per una altra havia fet meua la història, no volia que ningú més la contara.

Et faries amiga d’ell si el conegueres hui? Segurament no, però això és una postura que prendria davant d’algú que fa coses que moralment no estan bé. Però precisament eixa classe de personatges m’interessen molt, fixa’t que la novel·la s’obri amb una cita de Tony Soprano, que és un personatge al qual adorem, encara que faça una barbaritat darrere d’una altra. Amb Rafael passa igual, quan et vols adonar, ja t’ha embruixat, i també ens atrauen les històries de gent que viu al límit. Mira, un alumne meu dels tallers d’escriptura em digué que li pareixia que no estava bé crear un personatge que fora un nazi, però precisament la literatura i la ficció estan per a això, per a contar-nos també eixa part de la realitat.

I té el seu reflex en Alba, la narradora. Em feia falta una veu que li donara el contrapunt, que fora tot el contrari. Vaig provar unes deu veus narratives, i finalment m’he quedat amb esta, perquè crec que fa prou de contrast i pot prendre suficient distància amb Rafael. Ben mirat, els dos volen el mateix a qualsevol preu: la transcendència, fer alguna cosa grossa i que la gent parle d’ells. Rafael sempre estava pensant en donar un altre colp, més sonat encara; i Alba vol el mateix, però contant històries.

Creus que Rafael ha sigut feliç amb la vida que ha portat? Una cosa tinc clara: sempre ha fet allò que ha volgut. Que eixes decisions l’hagen fet feliç o no, no ho sé. Al cap i a la fi la felicitat és diferent per a cadascú. Sí que crec que ell està un poc decebut amb la vida, que s’esperava una altra cosa, allò de la transcendència. Crec que esperava un reconeixement major.

Óscar Mora (Dolores, 1978) és crític literari, guionista, corrector editorial i contacontes. Col·labora en mitjans de comunicació en paper i digitals ressenyant llibres i fent entrevistes, que és una excusa com altra qualsevol per a dedicar tot el temps que pot a llegir.

@oscarmmora

next