GRUPO PLAZA

Música

Roy Carlovich: “He redescobert el rap gràcies al valencià”

Roy Carlovich i Toni Mejías tornen amb el grup Rawpublik i Redemption, acompanyats de Panxo i Pollet de Zoo

| 21/12/2023 | 5 min, 3 seg

Andreu Garcia (ara conegut com a Roy Carlovich i abans com a Jerry Coke o el Pistacho) és un raper nascut a Alzira el 1985 i afincat en Nova York. En plena Ruta Destroy, acompanyava els seus amics a les discoteques, però no sentia una gran passió per aquells ambients. La seua vida canvià quan un dels seus amics començà a posar gangsta rap dels Estats Units en un càmping. Prompte quedà completament enganxat al rap, una forma d’expressió que canalitzava els seus sentiments i les seues hormones adolescents. La seua passió per les paraules i la rima, que l’acompanyava des de menut, li va servir per a començar a compondre les seues pròpies cançons, fundant en 2009 el grup Rawpublik junt amb Toni Mejías, un grup que torna enguany amb Redemption, nou EP en què els acompanyen Panxo i Pollet de Zoo.

Primer vas ser Jerry Coke, després el Pistacho… Qui és Roy Carlovich i per què sempre empres un àlies per a compondre? M’agrada. La nostra identitat no pot definir-se únicament pel nom que apareix en el DNI, va més enllà. La meua obra la signa un tal Roy Carlovich. I per què Roy Carlovich? És un nom inventat que fa referència al Trinche Carlovich, un jugador de futbol argentí de Rosario de gran qualitat. La seua manca de constància, la bohèmia i la indisciplina l’impediren esclatar professionalment i el condemnaren a ser un jugador de Segona Divisió. L’altra part del nom ve de Roy Orbison, un  músic texà que va desaparéixer durant deu anys i quan va reaparéixer aplegà la millor part de la seua carrera.

»A nivell mètric i fonètic el valencià li sembla més 
a l’anglés que el castellà a l’hora de rapejar”

Jerry Coke rapejava en castellà, però Roy Carlovich ho fa en valencià. Què ha ocorregut? El canvi de pseudònim també és açò. El valencià és la meua llengua materna, però sent que, malauradament, tinc més lèxic en castellà que en valencià pel seu predomini en mitjans de comunicació i audiovisuals. El valencià li sembla més a l’anglès em fonètica i mètrica, ja que tenim molts més monosíl·labs i més paraules agudes, bones per a les rimes. Fer rap en castellà o en italià comporta emprar moltes paraules planes, i en valencià tenim moltes esdrúixoles, que m’encisen. Jo les considere paraules serp perquè no són una línia recta, sinó que van fluctuant. Tenen una màgia especial. Amb Panxo (Zoo) vaig descobrir que es podia fer rap en valencià, que fora cool i sonara guai. Ara, he redescobert al rap a través del valencià.

Moltes voltes parles sobre la inspiració. Com és el teu procés creatiu? Estiguí molt de temps sense ganes d’escriure. Tinc dos faenes i una filla que cuidar ací en Nova York, i no em sentia motivat. L’estiu passat em crida Toni Mejías (Los Chikos del Maíz) per a eixir en el seu nou disc, fent una col·laboració. M’envià un ritme i vaig escriure i gravar la cançó prou ràpidament. Sentí com si una aixeta s’haguera obert, i durant les següents setmanes m’aparegueren 5 o 6 lletres de noves cançons en valencià. La inspiració és com un torrent que t’arriba i acaba superant-te. Quan estàs inspirat és capaç de portar-te a llocs on pensaves que no arribaries per tu mateix. Crec que la inspiració és com la vela d’un vaixell: a soles has d’obrir-la i deixar que el vent et porte on vullga. Ara bé, qui obri la vela has de ser tu!

Toni Mejías i tu heu tornat amb Rawpublik, junt amb Panxo i Pollet de Zoo, i acabeu de traure Redemption, fruit d’un encontre dels quatre en Nova York. Sí! Després que començara a pujar en forma de sessions les noves lletres en valencià que anava component, em contactà Panxo de Zoo, sorprés perquè havia tornat a rapejar i ho feia en valencià. Li diguí que ell era, en part, el culpable i em proposà fer una cançó junts, que més tard es convertiria en un EP. També sorgí la idea de cridar a Toni Mejías i així és com decidírem tornar amb Rawpublik. Ells volien conéixer Nova York i fou l’excusa perfecta. Llogàrem un apartament per a treballar millor i ho gravàrem tot per ací. Pense que té el sabor de Nova York, i és un poc la nostra forma de valencianitzar la ciutat. Per això la portada és una taronja amb forma de poma!

Portada del nou disc de Rawpublik (Ausiàs Pérez)

 Dius que les noves sessions són una espècie d’experimentació amb el llenguatge i les paraules. Quina ens recomanaries? La de “Grace” té alguna cosa que m’agrada. En eixes sessions és quan més fruïsc i millor m’ho passe. En la lletra puc jugar molt amb les paraules i amb el llenguatge i crec que mereix la pena escoltar-la.

Per últim, tres cançons per a conéixer millor a Jerry Coke. Ai, perdó, a Roy Carlovich! Bachata rosa”, de Juan Luis Guerra; “Redemption Song”, de Bob Marley, i “You Came Up”, de Big Punisher.

Jordi Sarrión-Carbonell (Énguera, 1998) és periodista i politòleg. Ha dirigit la revista Mirall i ha col·laborat en revistes i diaris com El Temps, Contexto y acción o El País.

@jsarrion_

next