Les informacions i reflexions de Miquel Alberola, periodista d'El País, en Cròniques des de Madrid
El periodista Miquel Alberola (València, 1958) ha publicat Cròniques des de Madrid. Un periodista a la Cort (Llibres de la Drassana, 2023), un llibre en què relata la seua experiència professional a la capital espanyola com a redactor de política del diari El País, després del desmantellament de l’edició valenciana. Les informacions i reflexions que en fa al llarg de tota l’obra són ben sucoses.
Després de dècades treballant a València l’acaben enviant a Madrid. El diari en què jo treballava va canviar en el 2015. Si fins aquell moment havia apostat per la democràcia i per l’Estat de les Autonomies amb delegacions en cada territori, ara considerava que tot havia canviat i que s’iniciava una etapa de globalitat. Entenien que ja no tenia sentit mantindre les edicions, diguem-ne, regionals. No es podia competir amb la premsa local, que sempre tenia més recursos. Per tant, allò no era una proposta. Jo podria haver demanar el compte i anar-me’n, però em va interessar.
Era estimulant aquell canvi? En un principi va ser un drama. Tenia més de 50 anys i havia de deixar família, ecosistema, amics, ciutat... La meua vida estava molt pautada dins d’eixe marc. I amb eixa edat anar-me’n i haver de començar pràcticament de zero va ser com una commoció. El llibre és la crònica d’una commoció personal dins de la crònica d’una commoció política, la dels anys 2015-2019.
Vosté no cobria el Madrid més social, sinó una part fonamental d’aquell Madrid del poder de què parlava Vázquez Montalbán, la Casa Reial. Sabia que em traslladava per a cobrir coses de política, però allò em va caure damunt de manera inesperada. No hauria comprat mai un número en eixa rifa. Si m’hagueren donat opcions, encarregar-me de la informació del cap de l’Estat hauria sigut l’última. Em va rebentar en la cara. “Hem pensat que, a banda de tot el que pugues fer, podries fer açò”. Al principi em tremolaven una miqueta les cames: hi havia un pànic professional, geogràfic, de tribu... No sabia com respondria a tot allò. Però justament eixa és l’essència del periodisme: no saber res de res i acabar explicant-ho.
»Madrid, com dic en el llibre, és el lloc en què Déu
va clavar l’agulla del compàs per a fer
la circumferència del món”
Canvia molt, la perspectiva d’eixe Madrid una vegada es coneix per dins? Totes les coses són diferents si es miren de prop. Jo ja coneixia Madrid, però l’experiència viscuda era molt diferent. Madrid és una ciutat encantadora, com ho poden ser València o Alacant, mane qui mane. Madrid no és la seua expressió política, afortunadament, tot i que l’expressió política solapa les ciutats. Els últims anys, Madrid ha experimentat un creixement físic i polític. A Espanya han canviat les coses molt els últims anys. Madrid ja era la capital, però fins fa uns anys no era el punt més important d’Espanya, que era Barcelona. Ara mateix, Madrid, com dic en el llibre, és el lloc en què Déu va clavar l’agulla del compàs per fer la circumferència del món.
Què és el que més canvia, en la perspectiva d’un valencià sobre Madrid després d’haver conegut tant la ciutat? No ho sabria dir. Normalment, a València hi ha una perspectiva de Madrid que segons la teua adscripció ideològica pot ser fantàstica o pot ser terrible. Els partits més nacionalistes criminalitzen més Madrid, i per als partits més de dreta Madrid és un espill on mirar-nos. Madrid no és bo ni és roín en eixe sentit. Però la gestió que es pot fer de Madrid pot ser terrible. Sobretot quan es té una visió omnímoda de Madrid. I sobretot, perquè Espanya ha quedat reduïda al que és Madrid. Fins ara potser Espanya no era plurinacional, però sí més plural. Amb l’arribada al poder de José María Aznar es va edificar una capital sempre mirant en contra de Barcelona. Ara es nega el tot i s’agafa una part d’Espanya com el tot. I Madrid és eixa sinècdoque. Però Madrid és una ciutat en què es pot viure, té una gran activitat cultural i més enllà de la política és una ciutat encantadora en moltes coses.
»Ningú preveia que la trajectòria
de Barcelona es truncara”
No només parla de Madrid en el seu llibre: també fa referència a la Barcelona preindependentista que va conèixer. També he conegut Barcelona, sí. Treballava prou allí. La Barcelona que jo coneixia era la capital cultural i econòmica d’Espanya. Com ho podrien ser Roma i Milà: Barcelona era Milà i Madrid com Roma però sense ruïnes i només amb ministeris. Jo vaig conèixer la Barcelona que s’havia creat durant els 70, i ningú preveia que aquella trajectòria es truncara. Però hi hagué una gran aposta política a Espanya per Madrid. És com en el futbol: quan algú marca un gol és perquè ho has fet molt bé, però si te’l fan és perquè potser no has defensat bé la porteria.
He preguntat abans sobre la perspectiva de Madrid després de conéixer-la de prop. En el mateix sentit, canvia la monarquia? Quan jo vaig arribar allà la Corona estava en procés de rellançament. Els últims anys de Joan Carles I van ser molt complicats. El dia que la Unió Europea decidia si intervenia o no Espanya el rei estava matant elefants en companyia d’una amant. Mentrestant, el país estava patint problemes econòmics enormes. Hi ha un moment en què el mateix entorn de la Corona força a Joan Carles I a abdicar perquè veien perillar la institució. Ho constataven amb enquestes pròpies, i en aquell moment la valoració de la monarquia estava més baixa que mai. Calia una aposta per fugir de l’etapa anterior. I el nou rei era un desconegut en l’escenari mundial. Eixe rellançament es fa sobre dos eixos: un canvi de moral de la institució –més austeritat, més proximitat, més transparència– i la presentació del rei. Però eixa idea es veu truncada perquè a Espanya s’estava produint quasi una col·lisió política. La corrupció i la condescendència dels partits amb la corrupció creen un nou mapa. Els partits tradicionals es veuen afectats per la irrupció de partits emergents. Tot això complica els plans de Zarzuela. I sí, la perspectiva canvia molt. És una institució que no té fissures. Hi ha gent que presumix de saber els secrets de Zarzuela, però tot això és fantasia. Allà no hi ha comunicació, no transcendix res que puga afectar la família reial.
Hi havia gent que en aquell moment s’atrevia a pronosticar el final de la monarquia. Era una previsió real o exagerada? La monarquia estava molt tocada. Tot el crèdit que havia guanyat Joan Carles I el 23-F s’havia dilapidat. I a diferència d’èpoques anteriors, hi havia uns partits d’esquerres que no eren republicans en termes sentimentals com una part del PSOE, sinó que es manifestaven republicans. Fins i tot Ciudadanos va arribar a qüestionar la monarquia en algun moment. Això generava un caldo de cultiu que feia pensar que tot podia canviar, però qui té i tenia la clau era el PSOE. PP i Vox sempre seran monàrquics, i el PSOE va detindre aquella tendència. Pel que fa a la qüestió de monarquia o república, això en els anys 30 potser tenia sentit perquè eren sistemes molt diferents. Però les coses han canviat moltíssim. I potser alguns republicans dels anys 30 haurien aspirat a una monarquia com l’actual. Ara, això de monarquia o república és una qüestió més estètica, si es vol. Però la veritat és que la nostra vida no seria molt diferent en un sistema o altre.
També reflexiona sobre l’ofici periodístic. Lamenta que ens hem convertit en transportistes de declaracions. Jo he viscut una mica el final de l’època daurada del periodisme de paper. El periodisme ja vivia la paranoia de la urgència, però abans hi havia més temps per a contrastar i per a millorar la informació. Ara, si ix una cosa a les 8:00, a les 8:05 s’ha d’haver publicat perquè si no ho haurà fet un altre mitjà. No és el que jo vaig viure. Ara mateix, el periodista és un transportista, perquè quasi no té temps ni d’interpretar el que s’ha dit.
»Azorín i Pla no existirien amb Internet”
Les referències constants a Azorín les fa perquè s’hi sent identificat? Jo he llegit obres d’Azorín i quan arribe a Madrid tenia al cap un dels seus llibres, Madrid, on ell explicava que no sabia el que faria ni de què escriuria. Em resultava molt familiar. I d’alguna manera, Azorín anava puntejant un trajecte al qual agafar-me. Necessitava una referència. Si haguera sigut molt cristià, San Isidro Labrador o La Almudena haurien complit perfectament el paper. Però em vaig agafar a Azorín. Era com una espècie de sant laic.
Azorín era valencià, de Monòver, però no va traslladar una visió de Madrid en clau valenciana. La seua època era diferent. Ell era de Monòver, va estudiar fora i eixe perfum perifèric seu el va adquirir, bàsicament, a Madrid, quan es va relacionar amb tanta gent. Però quan ho havia de traslladar? Als anys 40 era impossible. Però durant la seua joventut Azorín va creure en moltes coses. Ell era molt polièdric políticament. Però no se li pot exigir un punt de vista postfusterià, per dir-ho així.
Acabe amb una pregunta que es fa vosté al llibre: Azorín i Pla haurien existit amb l’imperatiu d’Internet? Ho tindrien molt complicat. Ells anaven allà a explicar el que no eixia en el diari de sessions. Ells no feien informació política, sinó relats. Hui crec que això ja no interessa. Interessa ser el primer. I les coses que contaven Azorín i Pla eren el resultat d’una abstracció del discurs que es feia per a anar encara més enllà.
Manuel Lillo (Alacant, 1988) és periodista i doctor en Història Contemporània. És col·laborador de diversos diaris valencians i és editor de Llibres de Frontera. També és l’autor del llibre L’Alacant d’El Tio Cuc (2017).