GRUPO PLAZA

esp(l)ais » treballs perduts

Exili en Súnion

Carles Riba dedicà un poema a l’antic cap de les Columnes, a Grècia, on s’alça el temple a Posidó

| 14/12/2023 | 2 min, 51 seg

D’Atenes al cap Súnion hi ha una hora per carretera, que molt al final s’enfila i avança estreta a la vora dels penya-segats. És bona idea anar quan el sol cau i esdevé de color rovell de l’ou, perquè la llum violenta de Grècia es matisa una mica i es rebaixa la blancor aspra de les roques pelades i de les columnes cansades del temple. S’alça dalt de tot del cap al qual dona nom. Els antics navegants valencians i catalans, més o menys honorables, li deien el cap de les Columnes, igual que els venecians que passaven per allà: capo Colonne.

Era el primer que veien els mariners quan tornaven a Atenes des de Llevant. Era l’anunci de la llar: de casa. Heròdot en parla. L’antic temple fou destruït pels perses, però el següent encara està en peu, també dedicat a Posidó, déu de la mar. És de l’època del Partenó, del mandat de Pèricles, i es manté mutilat però en prou bon estat a pesar dels seus 2.500 anys. Les dos fileres de pilars se saluden, paral·leles i elegants, com equips molt antics que es coneixen, es temen i es respecten. Té aquella harmonia pesant que feu comprendre a Josep Pla el fet de Charles Maurras abraçant una columna. D’allà dalt, la mar s’escampa fins a perdre’s entre la boira que ja arriba i que s’acosta a l’illot de Patroklos, a l’oest, i a les illes de Makronisos i Kea, a l’est. El vent s’alça, el sol cau més i un pesquer torna a port.

Des del seu exili francés, que continuà la Guerra d’Espanya, Carles Riba dedicà a tot açò un poema. Li va dir “Súnion!” i era com tots els poemes del Riba madur, una autèntica i perfecta circumferència: Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: / pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, / amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell”. Canta el temple “en sa ruïna tan pur”, que vetla pels mariners i sobretot “per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira”. Riba volia tornar a casa. Ho feu el 1943, a la seua Barcelona, capital d’una Catalunya devastada i conquistada, que necessitava algú que la guiara en la cultura enmig de la derrota. Els exilis, o s’acaben o esdevenen una altra cosa. No es pot ser sempre un fugitiu amb raó. Els únics exiliats eterns, després de tot, són els que habiten incompresos la seua terra, però eixe ja és un altre tema. Aneu a Súnion, siga com siga, i mireu la mar. Penseu en els que encara han de tornar.

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

@carlesfeno

next