GRUPO PLAZA

esp(l)ais » treballs perduts

Retorn a Cabo de Gata

L’autor viatja a Almeria de la mà de Goytisolo per a contrastar-ne els canvis, seixanta anys després.

| 19/10/2023 | 2 min, 43 seg

Llegida hui, Campos de Níjar (1960), de Juan Goytisolo, resulta molt útil per a entendre el salt de l’estat sòlid al gasós que ha fet el regne d’Espanya en les últimes sis dècades. És la crònica d’un viatge a la comarca a finals dels anys 50. Un viatge de nord a sud: “–Si cruza usté las montañas y va pa Carboneras…”, li diu un home al principi. “¿Qué hay?”, pregunta. “Lagartos y piedras. Es lo más pobre de España”. Era el sud del sud.

La venien per 10 euros en un quiosquet de San José, al costat de postals, capells de palla i xancles de platja. L’edició era de la Diputació d’Almeria. San José és el poble més gran del parc natural de Cabo de Gata i la seua capital turística. Hi ha apartaments, supermercats, farmàcies, caixers automàtics i botigues de roba ampla blanca o estampada. La vaig començar en la platja del costat, la de Mónsul, que és molt famosa, perquè allà es gravà una escena d’Indiana Jones: la de les gavines i l’avió alemany. Després vaig tornar a San José.

Llavors ja havia arribat a la descripció que en feia Goytisolo: “Es un pueblo triste azotado por el viento, con la mitad de las casas en la alberca y la otra mitad con las paredes cuarteadas”. Parlava d’una escola buida, d’una església pobra i d’una casa-quarter arrapada a la roca. Hi havia un autobús que feia el trajecte diari fins a Almeria.

El seu viatge, com el meu, inclogué la resta de la comarca, un paisatge pobríssim de cases rectangulars i blanques, com xicotetes fortaleses on s’amagaven les dones, resignades i mudes –“la que sale afuera es mal vista”–, una carretera famèlica i algun hort amb oliveres, palmeres i arbres fruiters. La resta era la terra bruna, batuda pel vent i pel sol inclements. I també per la sal de la mar sempre a punt de revoltar-se. Ara hi ha més cases d’aquelles i de noves, i algun hotel, i les dones prenen cervesa a les terrasses, com els hòmens. La resta continua igual: la terra, el vent, el sol i la mar.

D’on venia tota aquella misèria? Hi havia mines que tancaren a principi de segle XX, però sobretot hi havia un Estat que no havia venut encara cada pam de terra. “Uno piensa con tristeza que un sitio así debería ser baza turística importante”, escriu, visionari, Goytisolo. Ara ja ho és, centre d’un turisme mesurat i amable, de parc natural. Tot ha canviat. Els pobres també. Van en bicicleta i venen de més al sud encara. Treballen als hivernacles, uns quilòmetres més enllà.

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

@carlesfeno

next