Gaza

Em mire a l’espill, de tors nuet. M’empalustre de roll-on. Axil·les i pits. Amb un plaer indissimulat. La ràdio anuncia que el Comité d’Apel·lació li lleva un partit a Nacho, just per a que jugue el Barça-Madrid. Em pose la meua camisola favorita, però s’envisca de desodorant i me’l repartix per llocs del cos que no tocaven.

El de la verduleria no entén anous. Com si li haguera parlat en farsi. “Anous, nueces!”. Pareix sud-americà. Igual acaba d’aterrar. Evite el conflicte. Té la fruita bona i barata, una troballa. Recorde a Annette Bening en American Beauty, eixint de casa, poderosa. “Hui serà un gran dia”. Que res no el desbarate. Necessite unes llums per a la bici. La dependenta s’esforça per fer-se entendre en anglés amb el guiri que tinc davant. A mi no és capaç de dir-me bon dia ni adeu. Compare preu i pes dels pernils de York en el súper, cosa que deteste quasi tant com la presbícia. Una dona major se’m posa davant. Soc transparent. He entrat al bany, pudent i brut. Odie trobar-me’ls així quasi tant com un click-bait.

En el banc, només hi ha un caixer i en som huit en la cua. Mitja hora, amb sort. Dins se sent el rum-rum dels bancaris al telèfon, venent cotxes per rènting. Anote mentalment: canviar de banc, posar una reclamació. Demane tanda i isc a fumar. Òbric Twitter: que si la imposició del valencià, que l’infrafinançament ajornat, que un illetrat de conseller de cultura. Em caga un colom, la meua camisola favorita. “Fill de puta!”, cride mirant al cel. Definitivament, me’n vaig. I caic, per fi, que l’algoritme de Spotify me l’ha tornada a jugar i fa una hora que estic sentint reggaeton.

Ja a la vesprada, tornem a casa en cotxe. El de davant girarà sense posar l’intermitent. Me’ls conec, a estos. Cride per la finestreta: “L’intermitent, burro!, que no gasta gasolina!”. La meua dona, al volant, em pega un bonegó.

Un bon kebab pot arreglar un mal dia. Vaig a per ell. Aprofite per a tirar el fem. Goteja, però me n’adone ja en l’ascensor. Entra un xic al pati. “Bona nit”, li dic. No respon i remugue, clar. Xafe la palanca del femer, però no té força i m’embrute, en obrir la tapa. Caminaré un poc més i aniré al paki que tant m’agrada. Aplegue a casa amb el tresor i m’assente a taula, però alguna cosa va malament. Ho percep només escapçar l’alumini. Cristo! Els has insistit que no volies ceba i t’ho han tornat a fer.

Encens la televisió. Uf. Gaza. Fa setanta anys que ja no t’impressionen els cadàvers desbudellats entre ruïnes. Apagues. Demà serà un altre dia dur.

Felip Bens (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste en Lletraferit i Valencia Plaza. Té publicades les novel·les Toronto i El cas Forlati i altres llibres com Dones e altri o València al mar.

@FelipBens