La Vall de Boí i l’oblit

Arribe quan cau la nit a Erill la Vall, a la Ribagorça. És un poble conegut per l’església, amb un campanar de cinc altures i finestres amb columnes i arcs de mig punt. A dins, les talles de fusta situades sobre l’altar, del segle XII o XIII, són d’un romànic igual de simbòlic, però ja una mica més dramàtic. Hi ha set figures. La del mig és el Crist. Fa cara de descans beatífic, de missió acomplida. Dos hòmens, abatuts i solemnes, el davallen de la creu. Tot plegat fa una certa impressió. No és només un passatge bíblic, un conte o un dogma: és també un mort que baixen del lloc on s’ha alliberat. Les van trobar a principis del segle XX uns excursionistes de l’Institut d’Estudis Catalans que buscaven el passat per a explicar-lo.

Per la mateixa època, mossén Antoni Mª Alcover recorria les mateixes valls i muntanyes del Pirineu a la recerca de paraules per al seu diccionari. Les volia totes. Anava acompanyat d’un parell de mules i d’un alemany que també s’estimava molt els mots, sobretot els nostres. Li deien Bernhard Schädel. Els pastors no se’ls creien quan els demanaven que, si no era molèstia, els recitaren la conjugació completa de tal verb o els noms de les bèsties i de les plantes que coneixien. Molts a penes havien sentit parlar de l’illa de Mallorca d’on venia aquell retor còsmic que parlava estranyament la seua llengua. Alcover va escriure aquelles excursions en uns quaderns i encara li hem de donar les gràcies. El dècim i últim volum del diccionari faraònic que imaginà es publicà, per cert, seixanta anys després, en 1962. Ell havia mort tres dècades abans.

Al costat de l’església hi ha un cementeri. És com eren abans: unes làpides descansant sobre la gespa. Repasse els cognoms. Molts podrien ser valencians. Quan tot se’n va queden les lletres. El nostre final serà així, segurament: els noms d’uns llinatges, d’uns carrers i d’uns llocs. Ací molts venen de l’antic basc, ja esvaït, però que es parlà en estes valls fins al segle XI, almenys. És el cas d’Erill, sí, però també d’Esterri, Montgarri… Joan Coromines, que fou un altre home fabulós i malalt de llengua, tractà el tema. Ell també feu un diccionari de molts volums on intentava explicar d’on venien les paraules.

Ara, ací, es parla català, encara. La zona es dedica al turisme de muntanya, menys agressiu i sociolingüísticament més benèvol que la versió de sol i platja. Puja molta gent de Barcelona, això sí. Sopem en Taüll. El nom, segons Coromines, també ve del basc: és el poble de la portella, de la muntanya. Parem en un restaurant on la mitat de la carta són llesques de pa amb alguna cosa. Ací la cuina és agraïda, però prou limitada. Al final del curt menú hi ha un glossari. Són vint paraules de la zona traduïdes al català oriental. Està “espill” també, traduïda a “mirall”. I “llavei”, que vol dir allau de neu. I “asbaleia”, que és una granera feta de branquetes. No és només el vocabulari, de fet, perquè la variant ribagorçana fa frontera amb l’aragonés i té pronúncies extremes i peculiars com “plloure” en lloc de ploure o “pllorar” en lloc de plorar. També conserven, cada vegada menys, antiquíssimes terminacions de verbs en passat: diuen “temiva” en lloc de temia o “partiva” en lloc de partia... Alcover degué gaudir molt en aquells viatges, la veritat. El cambrer veu com repasse el llistat i em diu que els turistes de Barcelona no entenen moltes coses. La gent de Barcelona, pense jo, en general no entén moltes coses. Igual que la de València, ben mirat. És una ignorància inconscient, però desoladora. Açò és un altre món, conclou el xic. Cap allà, assenyala un punt a través dels murs, en la vall d’Aran, ja parlen una altra llengua.

I una miqueta més cap allà, pense ara, va començar simbòlicament tot. Alguns dels primers papers consistents en català –els més insignes– són de la zona de Cabot i Organyà, a uns 150 quilòmetres a l’est i un poc més al sud de la Vall de Boí. Al principi eren paraules que s’esgolaven dins de papers en llatí, després fragments, més tard textos sencers. Eren contractes, memorials, lleis, sermons… No s’escrivien per desconeixement de la llengua sagrada, sinó per necessitat: la gent les havia d’entendre, perquè es llegien en veu alta. Aquell lent naixement escrit no fou heroic, per tant, sinó purament rutinari. Fou com tots i fou ací, en estes valls i muntanyes pirinenques o prepirinenques, entre esglésies romàniques més esveltes però encara defensives, i cases pobríssimes plenes de fum i d’obstinació per viure. Fou ací on començà a rodar tot. Tot vull dir la literatura en la llengua en què estan escrites estes línies. No em sembla poca cosa. De fet, em sembla un prodigi i em dol que no se li done la convenient importància. Em dol que s’oblide d’on venim. Em dol que s’oblide tot.

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

@carlesfeno