Heysel, on viu el monstre que ens habita

S’hi arriba amb el tramvia 51. Si l’agafes a la Porte d’Anderlecht, en el Boulevard de l’Abattoir, són dèneu parades fins l’estadi que ara es diu oficialment Rei Bandouin, en francès i en flamenc. És l’estadi de Heysel, a Brussel·les.

Quan arribe, la porta pareix tancada. A la dreta, la façana de tribuna acaba en una reixa metàl·lica darrere de la qual s’entreveu el camp, els dos amfiteatres i les tanques que encara separen les graderies de la gespa, com en els zoològics i en aquells camps dels anys 80. No hi ha ningú dins. Silenci, només. Fora, dos xiquets juguen a futbol mentres son pare llig el diari. Prove a l’esquerra i passe per davant d’un mur amb tres plaques fins que arribe a una finestra oberta. S’acosta un treballador per a dir-me que l’estadi no és visitable, que si vull puc telefonar a un número, demanar una reserva, etcètera.

La meua és ja una visita frustrada i comence el camí de tornada. Passe novament per davant de les tres plaques. Ara les llig: dos indiquen la secció del camp; la del centre no. La del centre recorda què va passar allà la vesprada del 29 de maig de 1985, en la final de la Copa d’Europa entre Juventus i Liverpool. Guanyaren els italians amb un gol de Platini. Absurd i de penal. Absurd perquè minuts abans havien mort 39 aficionats, la majoria de la Juve, després d’una estampida provocada pels hooligans anglesos. Fou l’inici del final d’una època.

L’escultura commemorativa que l’acompanya es diu Pareu tots els rellotges, de P. Rimoux, amb els noms i els cognoms dels morts: Acerra, Bali, Bos, Bruschera... En el fons no em diuen res, de concret, només un pes difús, una pena desdibuixada i buida. El dolor és intransferible, al capdavall. Pense en les mares, en els pares. Aquell continua llegint el diari i els fills corren encara darrere de la pilota.

Des del tramvia pegue una última mirada arrere. “Heysel was an organic part of a culture that many of us, myself included, had contributed toward”, escrigué Nick Hornby en el seu Fever Pitch. Una cultura que, vista en la distància, deixa unes quantes lliçons: que el futbol pot ser bell com la vida, però, com ella, igual de cruel, despòtic i dolorós quan es corromp i guanya el monstre que ens habita; que el passat no sempre fou millor ni més circumspecte; i sobretot que convé morir-se el més tard possible, perquè els monuments es fan vells massa prompte.

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

@carlesfeno