Tornar a Bolonya. Imaginar la vida en l’estranger. Un negroni en el Rubik. I sobretot vore Il Compianto
En certes ocasions, em pregunte com hauria sigut viure en l’estranger. Com hauria sigut la meua vida si no haguera decidit tornar a València després d’alguns anys vivint fora. És una pregunta íntima, no un retret ni una protesta, tampoc un desig frustrat, sinó el ressort per a que la imaginació projecte vides alternatives en ciutats que estimem.
Quant de temps hauria aguantat en el treball? Com passaria els divendres de vesprada? Quines rutines tindria un dissabte d’hivern i pluja? Com hauria canviat el meu caràcter amb la inevitable soledat dels estrangers, amb la permanència d’un cel gris que aniquila tota alegria? Quins amors i quins amants?, em pregunte amb certa culpabilitat, com si la mera fantasia amagara una mena de traïció.
Torne a Bolonya per prescripció vital. Viatge quan puc, aprofitant una acumulació de vols i un viatge de tres hores en tren per a poder passejar un matí pels mateixos indrets en què vaig viure. Feliç, ara ho recorde. Amb una felicitat que no impedix que recorde l’angoixa, la tristor o la ràbia. Quanta felicitat i quanta ràbia la d’aquells anys.
Torne a casa i no és el passat el que em commou, sinó la vida possible que entreveig en els mateixos carrers.
Passegem pels corredors del palau de l’Archiginnasio, sortegem els clients de les terrasses del Quadrilatero, ens fotografiem en les parets del gueto jueu. Quan prenem seient al Rubik per a prendre un negroni, dic en veu alta que en aquell lloc vaig començar a escriure una novel·la. Se’n riuen, de tantes vegades que ho he repetit.
Compre un assaig en italià sobre el patrimoni cultural, en un gest arbitrari. Se amore guarda, de Tomaso Montanari. Defén que el patrimoni suposa una connexió amb el passat, la possibilitat d’una evocació emocional, no tant un exercici racional i acadèmic. N’estic convençut.
A Bolonya entrem sempre a Santa Maria della Vita i paguem els tres euros de rigor per a vore Il Compianto, el conjunt escultòric de Niccolò dell’Arca. Des de fa anys és Edu qui insistix a entrar i qui ho aconsella a totes les amistats que fan un viatge a la ciutat. L’explica fascinat, desgrana dades renaixentistes i barroques, i jo l’escolte amb més admiració encara perquè la seua fascinació és una forma d’amor compartit.
Esta vegada no podem visitar-lo per les pluges dels últims dies. Edu dibuixa un gest de contrarietat. Es lamenta. El mire. M’envaïx una felicitat animal quan li dic que hem de tornar més a sovint.
José Martínez Rubio (Aldaia, 1985) és professor de literatura contemporània a la Universitat de València. És autor de la novel·la Mujeres blancas.