Jacobo Bergareche: “Hi ha un excés del ‘jo’ en la literatura actual”  

La seua última novel·la, Las despedidas, és la història de tota una vida condensada en un sol dia a Menorca, a través d’un retrobament inesperat del protagonista amb una dona estrangera que va conéixer en un festival als Estats Units d’Amèrica. Tot un repàs vital que ens fa plantejar-nos quines són les decisions realment importants en la nostra vida.

Has armat una ficció partint de fragments de veritat de la teua biografia. És la realitat el millor combustible per a la ficció? Partisc d’una incapacitat d’inventar. Quan has viscut moltes coses tens molt de material per a construir una fabulació. Hi ha persones que estan tot el dia a casa i poden ser magnífics escriptors. En el meu cas he eixit prou, pot ser que massa, i he conegut moltes persones molt interessants. Açò és un material de primera per a la ficció.

És el camí més eficaç per a parlar de temes que estan en el teu llibre, com l’amor, la paternitat, la busca del sentit de la vida? Crec que és l’únic camí que podem entendre. Dos exemples: la Bíblia és pura ficció, i és la manera que té molta gent d’entendre la vida. O la mitologia, que són històries que els poetes rebien directament de les muses i amb açò explicaven el món. Jesucrist triomfa sobre Sòcrates i cap dels dos va deixar res escrit. Les històries ens arriben millor que la lògica o la filosofia, però els seus missatges persistixen, i s’imposa el de Jesús, que són tot faules: preferim el mite abans que el logos.

Has emprat un narrador poc fiable, però ens clavem al seu cap i la novel·la està plena de tot allò que pensa però no diu o no fa. Crec que hui en dia hi ha un excés del jo en la literatura. Per això volia que fora en tercera persona, tinc la sensació que els mateixos autors actuals estan confosos sobre on comencen els personatges i on acaben ells. Crec que és higiènic distanciar-se dels personatges per a estudiar-los i alhora poder entrar en la seua ment. És interessant, perquè en la ment el temps no és lineal, avancem les conseqüències dels nostres actes, tornem a les coses que ens han passat, futur, present i passat ocorren al mateix temps en el nostre cap. Crec que és interessant tractar de plasmar açò en una novel·la.

Ajuda que la trama estiga condensada en un dia? A mi allò que m’interessa és l’eix de la intensitat. Per això faig novel·les curtes, crec que la intensitat requerix brevetat, perquè, si no, es dispersa. Com tu deies, et fiques al cap d’una persona i, encara que siga per poques hores, açò és molt intens. Es tracta d’una retrobada amb una persona del passat, però la retrobada no sols és amb eixa persona, també és amb tu mateix, amb la gent que ha mort i ja no està amb tu… Per a que totes eixes coses, que vistes des de fora poden paréixer intranscendents o trivials, ens importen, hem de clavar-nos com a lectors dins del cap del protagonista.

»Tot allò que fas en la vida acaba tornant a tu d’una manera o una altra”

No tinc clar si la tesi de Las despedidas és pensar en les decisions que no prenguérem, o acceptar la vida tal com ve. En este cas, crec que les coses ocorren com han de ser, però és que tot torna, tot allò que fas en la vida acaba tornant a tu d’una manera o una altra, i normalment açò passa quan menys t’ho esperes o quan menys preparat estàs per a que passe. Les nostres accions ens deixen empremta: el protagonista, per exemple, havia decidit oblidar una persona, i ho havia aconseguit, però eixa decisió no depén només d’ell. Hi ha una part de les nostres decisions que no controlem i que moltes vegades ens passa factura.

La novel·la està construïda sobre dos gran casualitats. En ficció, les casualitats han d’estar al començament, ser el detonant de la història. No pots resoldre una trama amb un Deus ex machina. Jo he col·locat eixe detonant en la pàgina tres, i és de veres que les casualitats succeïxen més habitualment a les persones que ixen, que fan coses. Com et deia al començament, jo he eixit molt i la meua vida està plena de casualitats.

El final, una miqueta poètic, és un poc com dir que sempre estem a temps de quasi tot? Té a vore amb la connexió i la desconnexió. Desconnectem del passat, de les persones que volíem, de les nostres emocions… Estic segur de que sempre estem a temps de reconnectar i de crear noves connexions.

Óscar Mora (Dolores, 1978) és crític literari, guionista, corrector editorial i contacontes. Col·labora en mitjans de comunicació en paper i digitals ressenyant llibres i fent entrevistes, que és una excusa com altra qualsevol per a dedicar tot el temps que pot a llegir.

@oscarmmora