‘Je suis Coulibaly’

En maig de 2022, el futbolista francés Thierry Henry assenyalava en un canal anglés que la final de la Champions d’aquell any no es celebrava a París, sinó als afores. “It’s not Paris”. Potser era un detall sense importància, li va retraure amb displicència la periodista que relatava la crònica del partit que havia de jugar-se a les poques hores, però el francés, amb una gravetat inusual, reiterava el matís: “It’s not Paris”. I afegia que ningú voldria viure a Saint-Denis. “Trust me!”.

Precisament a Saint-Denis, Thierry Henry s’havia coronat com a campió del món de futbol l’any 1998. 3-0 davant Brasil. Era la selecció intercultural per excel·lència, el triomf de la França interracial, cosmopolita, integradora, moderna.

El miratge durà ben poc.

En 2002 es colava per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial un feixista, Jean-Marie Le Pen, com a candidat a la segona ronda de les eleccions presidencials. Guanyà Chirac, condemnat anys després per corrupció. Des d’aquell moment, França ha basculat entre la dreta i l’extrema dreta, llevat del parèntesi de la gauche caviar de François Hollande.

En 2005 esclataren disturbis en la perifèria de les grans ciutats per la mort a Clichy-sous-Bois de Zyed Benna i Bouna Traoré, electrocutats quan eren perseguits per la policia. Les protestes s’allargaren dos mesos, amb centenars de ferits i tres morts.

Després de l’atemptat de Charlie Hebdo en 2015 per part d’Amedy Coulibaly, un islamista de l’Île-de-France, corregué entre els liceus dels suburbis l’inquietant proclama “Je suis Coulibaly”, com a resposta al “Je suis Charlie” de la societat francesa. Molts intel·lectuals es preguntaren llavors que portava tants jóvens a identificar-se abans amb els terroristes que amb les víctimes dels atemptats.

Les respostes són tan evidents (el fracàs escolar, la manca d’oportunitats laborals, la construcció de guetos als afores de les ciutats, el racisme institucional) que la vergonya absoluta té quasi sempre una reacció ultra: la negació del problema, l’estigmatització dels vulnerables, la incomprensió de la violència, la condemna dels seus efectes i l’oblit de les seues motivacions.

Qui no ho comprén? Nantes és hui l’últim capítol de la batalla que provoca l’exclusió.

Mentrestant, Europa pren nota. Des d’Hongria a la Puerta del Sol. Per si la Cort dels Miracles continua reproduint-se i és precís, dins de la lògica racista, netejar els carrers, com va dir Nicolas Sarkozy, també condemnat anys després per corrupció. Ja ho sabem, eixa és la lògica que porta directament a la frustració d’una generació nova, que esperarà tanda per a venjar uns greuges que han interioritzat des d’abans de nàixer.

José Martínez Rubio (Aldaia, 1985) és professor de literatura contemporània a la Universitat de València. És autor de la novel·la Mujeres blancas.

@J_MartinezRubio