La bona educació britànica

“Third time’s a charm”, a la tercera va la vençuda, o la tercera és la bona. Em fan curiositat, i molta, estes dites populars tan universals. Quina classe de vivències i experiències unixen una persona d’Almàssera i una d’Ipswich? De Sant Petesburg o Hyderabad? Al llarg dels segles el proverbi s’ha emprat des d’Àsia fins a Europa i Amèrica. Per què, tan a sovint, costa tres intents aconseguir alguna cosa? És la pregunta que em faig cada dia a Anglaterra, perquè ací, més que mai, estic vivint el proverbi en la pròpia carn.

Tenim una imatge dels britànics molt marcada per estereotips com la puntualitat, l’eficiència o la serietat. Tant que l’audiència se sorprén quan conte que, en la realitat, costa prou tirar avant qualsevol tasca quotidiana. La vida local t’acosta a detalls menys glamurosos dels que narren la literatura o el cinema. L’engranatge d’este país en crisi no funciona, ni de bon tros, amb la precisió i velocitat dels invents que Q feia per a James Bond.

I no vinc a queixar-me de la burocràcia. La cosa no va de funcionaris complicant-li la vida a una immigrant com jo. De fet, eixa part sol ser prou senzilla, tenint en compte la desfeta del Brexit. Tampoc son les típiques situacions que diríem que fan mandra, com tractar amb la companyia telefònica.

Parlem d’aconseguir hora per a la peluqueria, cita per a arreglar el cotxe en el mecànic, que el llanterner vinga a mirar l’escuraplats, trobar un producte en el supermercat… Quan despenge el telèfon ja sé que m’espera una xicoteta gimcana fins a aclarir alguna cosa. Les primeres voltes pensava que era el meu nivell d’anglés o que, simplement, havia topetat amb algú que no estava tenint un bon dia. Però no pot ser que tots tinguen col·lectivament un mal dia tots els dies.

Llegia fa poc que el Regne Unit és un dels països “menys orientats cap a la faena” del món, segons un estudi. No se si és falta de ganes de treballar o que tenen altres prioritats en la vida… Potser influïx saber que si perden el treball, al sendemà en tenen un altre, i probablement més ben pagat.

Crec que hi ha un factor cultural rellevant. L’extrema educació, que evita l’assertivitat. És a dir, que peguen moltes voltes per a simplement dir “No” o “No ho sé” o “No podré”. Es disculpen mil vegades, però no ho solucionen. El cercle infinit de la bona educació em té atrapada. Auxili!

Maria Bonillo (València, 1988) és periodista i viu a Anglaterra. Ha treballat en Levante-El Mercantil Valenciano i en programes de ràdio com Focus, d’À Punt. Ha publicat el llibre Ventres sota custòdia (2022).

@mbonillo1