La ciutat de l’ombra

Durant unes quantes setmanes vaig estar recomanant a massa persones En la sombra (el llibre sobre el príncep Harry escrit per J. R. Moehringer, poca broma), quan en realitat volia prescriure La Sombra, de David Cabrera, en Libros del KO.

Una crònica senzilla, però insòlita, en la qual el periodista troba i recupera els passos d’un tipo sense nom que havia d’haver entrat a la presó per a vint anys per un crim que no havia d’haver comés (incident en un bar, apunyalament, mort) i que va triar, en lloc d’entrar al penal, quedar-se on estava. En la mateixa ciutat, que és Barcelona, en el seu mateix veïnat, amb la seua mateixa gent. El mateix aspecte, si és que algú pot tindre el mateix rostre durant trenta anys de fugida interior: un fugitiu de la justícia que va decidir amb tant afany ser ell mateix que va prescindir de tots els contorns.

Travessant els 80 i 90 espanyols, des dels barris corroïts d’heroïna fins a l’èxtasi olímpic, atenent darrere de la barra del bar, esperant cada vesprada a la seua filla en acabar el col·legi, atenent a totes parts amb una estimulació malaltissa, evitant no prendre massa confiança davant la possibilitat d’un amic. Per descomptat, oliscant qualsevol petjada policial. A la vista, però sempre amb un escafandre al cap.

L’home sense identitat, en l’ombra, ell sí. Cabrera el va trobar i va aconseguir que accedira a parlar-ne, amb una condició: el seu rostre literari apareix pixelat encara que la seua veu s’escolta amb total nitidesa. Per a qui llig, sura tot el temps un dubte: va pagar una pena major estant fora de presó?

Però per damunt de la condició del pròfug de condició local, el gran personatge de la història em sembla Barcelona i per extensió la idea d’una ciutat capaç d’amagar, durant tres dècades, a un veí que no vol ser vist. Si alguna cosa definix la  idea mateixa de la vida urbana ha de ser això: que no tot se sàpia, que no tot siga obvi, que no tot estiga a la vista de tots.

L’ombra va trobar el seu clavill en la closca municipal. Si per a dir el gran secret no hi ha res més íntim que un sopar en un lloc ple de gom a gom (i res més inapropiat que un restaurant fi i silenciós), la ciutat de l’ombra és l’escenari on queda la possibilitat de viure sense existir.

Vicent Molins (València, 1986) és geògraf i director de l’Agència Districte. Col·labora en CulturPlaza i en El Confidencial. És autor de La nova guia de València, Club a la fuga i València, el relat d’una ciutat.

@vicentmolins