història

La Dama dels Escacs, reina de la Corona d’Aragó?

La dama s’imposà des del segle XVI. És l’origen d’esta peça una reina de la Corona d’Aragó?

28/09/2023 - 

Ens contava Felipe Martín, en el seu blog MetaJaque, que en Birth of the Chess Queen (Harper, 2004) l’escriptora nord-americana Marilyn Yalomrecorregué país a país, segle a segle, les petjades de la Dama, una peça que anà imposant-se en els taulers d’escacs d’Europa a partir del segle XVI. Yalom troba un correlat amb episodis concrets de protagonisme polític femení, ja foren reines consorts, reines viudes, reines regents o reines titulars, entenent Reina en el sentit més ampli de Senyora, Dòmina, Dama”. Podria ser l’origen d’esta peça, ens preguntem nosaltres, una reina de la Corona d’Aragó?

D’acord amb l’escriptora de Chicago, el fet que la reina del joc dels escacs apareguera en eixa època derivava del mèrit i l’èxit social i polític de tot un seguit de dones exemplars que havien exercit el poder durant l’edat mitjana occidental: Toda Asnar de Pamplona; Ermessenda de Carcassona, comtessa de Barcelona; Urraca, reina de Lleó i Castella; Isabel la Catòlica, reina de Castella; Adelaida de Borgonya, Teòfana i Constança de Sicília, emperadrius del Sacre Imperi Romà-Germànic; la gran comtessa Matilde de Toscana; Elionor d’Aquitània, reina de França i d’Anglaterra; Blanca de Castella, reina de França; Margarida I de Dinamarca, Noruega i Suècia, etc.

Hi podrien afegir-se més i més entrades a esta nòmina medieval que no té parangó en el món àrab, persa o hindú, i, segons el mencionat Martín, això fa intuir que hi hagué dos passos intermedis en aquell procés d’aparició de la peça. El primer pas és que la Dama o Reina apareix per a ocupar un buit simbòlic: la necessitat d’adaptar la nomenclatura dels escacs indo-persa-àrabs a la visió del món feudal; en concret, la reina substituïx l’alfersa, que només era una peça més d’entre les sis que conformaven el joc, totes elles necessitades de reinterpretació quan els escacs arriben a Europa. El segon pas, cal matisar, és que el protagonisme polític femení en l’edat mitjana occidental potser no s’explica tant per les virtuts o qualitats d’unes dones concretes enfront de les d’altres llocs com per la pròpia lògica de la societat feudal, que, encara que relegava la dona enfront de l’home dins d’un marc patriarcal i misogin, no podia prescindir d’elles per a certs rols que garantien la reproducció del mateix sistema.

Era la reina Isabel la Catòlica?

La primera al·lusió a la reina dels escacs apareix en un poema escrit en valencià cap a 1475 titulat Scachs d’amor, del qual són autors el cavaller Francesc de Castellví, el ciutadà Narcís Vinyoles i el capellà Bernat Fenollar, conservat en un manuscrit que no arribà a publicar-se en el seu moment i que segurament desaparegué durant la Guerra Civil espanyola. En Scachs d’amor es reproduïx per primera vegada en la història una partida d’escacs amb les regles modernes del joc, que s’estendrien ràpidament per Europa a partir de la publicació el 1495 del Llibre dels jochs partits dels scachs en nombre de 100 de Francesc Vicent, jueu valencià convers que prompte hauria de fugir a Itàlia. Afortunadament un bibliòfil català de renom, Ramon Miquel i Planas, fotografià íntegrament el manuscrit de Scachs d’amor en 1914 i el traduí al castellà en prosa.

En relació amb tot això, fins ara l’opinió més generalitzada atribuïa la creació de la dama dels escacs fonamentalment a la figura d’Isabel la Catòlica, reina de Castella. Però no totes les opinions expertes són coincidents en este aspecte i a l’estudi no concloent de la nord-americana Marilyn Yalom s’ha d’afegir el treball del periodiste i croniste oficial de la ciutat de Sogorb, Rafael Martín. Esta és la seua tesi: la reina que s’invoca en el poema Scachs d’amor de Castellví, Vinyoles i Fenollar, contemporanis de Francesc Vicent, no és Isabel I de Castella, monarca al cap i a la fi estrangera per a ells, sinó Maria de Luna (Sogorb, 1357 - Vila-real, 1406), esposa de Martí l’Humà (un rei amb una bona col·lecció de jocs i llibres d’escacs), reina d’Aragó, senyora de Sogorb i nascuda i enterrada també a Sogorb.

No debades, segons l’esmentat Rafael Martín, “la mateixa base documental en la qual s’ha recolzat la identificació amb Isabel la Catòlica ho desmentix”. En concret, en l’estrofa 54 del poema original es diu textualment que a la reina, en l’acte de la seua proclamació, se li va atorgar el pom, el ceptre i la cadira (el tron): “Mas nostre joch de nou vol enremar-se / de stil novell e strany a qui bé·l mira, / prenent lo pom, lo ceptr·e la cadira, / car, sobretot, la Reyna fa honrar-se. / Donchs, puix que diu que més val e més tira, / per tot lo camp pot mol bé passejar se, / mas torçre no, per temor ni per ira. / Quant més se veu la libertat altiva, / més tembre deu de caure may cativa”. En este sentit, Ramon Miquel i Planas va interpretar que “lo pom” es tractava de l’espasa, cosa que portà els autors posteriors a identificar la reina amb Isabel la Catòlica, ja que segons la tradició fon l’única monarca que rebé l’espasa en la seua coronació.

Però, segons el croniste sogorbí, “lo pom” fa indubtablement referència a l’orbe, a la bola del món que, amb creu o sense creu, s’entrega als monarques en la coronació, i, per contra, “els cronistes coetanis que van descriure l’acte de proclamació d’Isabel com a reina de Castella el 13 de desembre de 1474 a Segòvia es detenen en nombrosos detalls però no hi ha cap comentari al pom ni al ceptre, mentres que sí que ho fan per a altres elements com les vares de la justícia, les claus de l’alcàsser o el penó reial de Castella”. Amb tot, es proposà com a hipòtesi que el poema Scachs d’amor podria haver sigut escrit en homenatge a la reina castellana, també per la proximitat cronològica dels dos fets. Eixa és la versió, per exemple, que defén l’historiador xelvà José Antonio Garzón Roger en la seua obra El regreso de Francesch Vicent. La historia del nacimiento y la expansión del ajedrez moderno (Generalitat Valenciana, 2005).

Rafael Martín, però, troba en això una sèrie de contradiccions i considera “il·lògic” que, després dels conflictes que s’havien produït entre la Corona d’Aragó i la de Castella al llarg del segle XV, uns autors valencians dedicaren la seua creació a Isabel. Tampoc troba raonable que una “obra literària que desplega una partida d’escacs fora per a una reina que odiava tota classe de joc” i, de fet, també resulta estrany que “si realment es tenia la intencionalitat d’obsequiar i reconéixer la labor de la sobirana”, finalment la composició no es publicara, en un moment en què la impremta ja havia arribat a València. En el mateix sentit apunta el fet que en la data en què suposadament s’escrigué el manuscrit Isabel tan sols portava uns mesos com a reina de Castella i encara no era reina d’Aragó, ja que el seu sogre, Joan II, pare del seu marit Ferran, visqué encara uns quants anys més, fins a 1479.

En definitiva, amb totes estes dades a la mà, s’obri la possibilitat de buscar una reina alternativa a Isabel que complisca amb tots els detalls que se li atribuïxen en el manuscrit, una acció que no resulta massa difícil, atés que, en l’àmbit dels escriptors del poema, hi hagué ben poques reines que foren coronades amb els tres elements mencionats.

Era la reina Maria de Luna?

Centrant-nos en la Corona d’Aragó, encara que les dones no podien accedir al tron com a reines titulars –segons s’hi deia, pel “costum”–, sí que es coneixen algunes reines que foren coronades, per tal de reconéixer públicament i simbòlicament el seu paper com a senyores més poderoses de tots els seus dominis. Se’n coneixen quatre casos: Elionor de Sicília, tercera esposa de Pere el Cerimoniós, coronada el 5 de setembre de 1352 a la catedral de Saragossa; Sibil·la de Fortià, la seua quarta esposa, el 30 de gener de 1381; Elionor d’Alburquerque, casada amb Ferran d’Antequera, el 14 de febrer de 1414 a la catedral d’Osca; i finalment, entremig de les dos darreres, Maria de Luna, esposa del rei Martí l’Humà o l’Eclesiàstic.

En concret, la història conta que en 1396 la inesperada i enigmàtica mort de Joan I, quan practicava la caça, agarrà desprevingut el seu germà Martí, ocupat en la pacificació de Sicília i en el fet d’assegurar el domini de l’illa per al seu fill, Martí el Jove, per la qual cosa la seua esposa, Maria de Luna, assumí el govern de la Corona d’Aragó durant més d’un any com a lloctinent general. Durant eixa regència, Maria defengué amb força els interessos del seu marit absent contra les conspiracions de la reina viuda, Violant de Bar, que pretenia mantindre el seu llinatge en el tron al·legant que estava embarassada; alhora, també hagué de resoldre la greu situació creada per les pretensions en paral·lel del seu nebot, el comte de Foix, casat amb una filla de Joan I.

Maria demostrà unes capacitats extraordinàries com a estratega i diplomàtica i quan el rei Martí tornà als seus dominis, conscient de l’esforç i l’interés que ella havia mostrat en la defensa dels seus interessos i els grans dots de comandament que havia evidenciat, decidí tributar-li el reconeiximent degut. Martí fon coronat el 13 d’abril de 1399 a la catedral de Saragossa i reservà per a la seua muller, Maria de Luna, la data del 23 d’abril, festivitat de Sant Jordi, segurament la més important del conjunt de la Corona pel gran simbolisme religiós i polític que tenia llavors tal advocació. Podria ser ella, per tant, la Reina dels Escacs? La posició de Rafael Martín al respecte no resulta baladí. Apunta, sobretot, que “lo pom”, com s’ha dit adés, no es pot vincular a l’espasa que s’atribuïx a la coronació d’Isabel la Catòlica, sinó que era un element emprat en el cerimonial de coronació dels monarques aragonesos –que el van adoptar remotament dels emperadors bizantins– per a referir-se a la bola del món, coronada sovint amb una creu, que simbolitza l’orbe, sotmés al monarca.

I encara més: “lo pom, lo ceptr·e la cadira” foren reiteradament utilitzats en la coronació de reis de la Corona d’Aragó, i també en la de Maria de Luna el 23 d’abril de 1399 a Saragossa. Així ho explicita la crònica De la coronació del rey en Martí e reyna Maria, muller sua, que narra com: “La reyna se agenollà e lo senyor rey posà-li la corona al cap, e lo ceptre en la mà dreta, e lo pom en la sinistra. E mès-li un anell de diamant en lo dit. E besà-la en la boca. E la senyora reyna besà-li la mà”. De fet, la crònica va ser copiada per Pere Miquel Carbonell, l’encarregat de l’Arxiu Reial a partir de la dècada de 1470, just quan Castellví, Vinyoles i Fenollar compongueren Scachs d’amor. Maria de Luna, d’altra banda, no només mostrà els seus dots de bon govern a l’inici del regnat de Martí l’Humà, sinó que durant els seus deu anys com a reina, fins a la seua pròpia mort en 1406 a Vila-real, intervingué en nombrosos afers polítics de la Corona, amb especial atenció al Regne de València, on posseïa el comtat de Xèrica, Sogorb, la Vall d’Uixó, Llíria, Paterna o Alcoi. Francesc Eiximenis, no debades, afirmà d’ella que: “viu així com se pertany a dona excel·lent e sàvia e de muller de tan gran senyor, en molta honestat e bonesa, e per aital se fa tenir devant Déu e devant hòmens”.

Una reina al·legòrica?

En definitiva, els arguments que vinculen la primera menció a la reina del joc dels escacs amb la figura de Maria de Luna no pareixen desencertats. És molt més que plausible suposar que tres naturals del Regne de València i que recurrentment ocupaven certs càrrecs o oficis relacionats amb l’administració de la Corona d’Aragó, com eren Francesc Castellví, Narcís Vinyoles i Bernat Fenollar, estigueren familiaritzats amb aquell cerimonial que s’havia utilitzat a la Corona d’Aragó almenys entre el segle XIV i principis del XV, i recorregueren a ell en l’estrofa 54 de la seua composició. Pareix més plausible que la suposició que hi pretengueren inserir una al·lusió a un detall de la coronació d’Isabel I de Castella que ni tan sols es correspon amb el que s’explica en el seu text.

Arribats a este punt, només ens queda preguntar-nos, igual que ja va fer Felipe Martín, què pretenien els autors amb aquell vers i la resposta és clara: al·legoritzar la nova peça dels escacs amb una reina del món real. En tot cas, ¿cal suposar que aquells tres poetes hagueren de triar necessàriament a Isabel I de Castella, una reina coetània però estrangera, o a Maria de Luna, una reina autòctona però desapareguda setanta anys abans? No cal, evidentment. Scachs d’amor és, al cap i a la fi, un poema al·legòric que fa referència, en general, a l’orde social i polític i social de l’edat mitjana, de manera que podem tancar així el cercle, arribant novament a les tesis de Marylin Yalom que Martín ens ressenyava al principi d’estes línies: “Castellví, Vinyoles i Fenollar pogueren tindre al cap les dos reines com a exemple de totes les reines”, que és el sentit final de la seua al·legoria. Però només una cosa és ben certa: la seua Reina dels Escacs va ser una reina coronada amb els mateixos elements amb què ho foren algunes de les reines de la Corona d’Aragó.

Sergi Núnez de Arenas (Sueca, 1984) és economista i bancari. Col·laborador amb articles sobre història i valencianisme en els diaris Levante-EMV i El Periódico de Aquí, també ha publicat treballs sobre llengua en les revistes Paraula d'Oc i Taula de Filologia Valenciana.

Paco Rubio Tent (Polinyà de Xúquer, 1997) és Graduat en Medicina i Mestre FIDE. Campió i subcampió d’Espanya sub14 i campió autonòmic valencià sub12 i sub18.

Noticias relacionadas