Els nascuts en els 60 tenim el dubtós privilegi d’haver viscut les barbaritats urbanístiques més aberrants patides per la nostra terra en els dos últims mil·lennis.
En la mateixa dècada de 1960, en un despatx de Madrid i avalades per un règim poc donat al diàleg, quedaren traçades, damunt d’un plànol de l’horta al sud de la ciutat, les coordenades del nou riu amb l’objectiu, sabut i conegut, de protegir el cap i casal d’una altra hipotètica riuà tan dramàtica com la de 1957.
L’obra faraònica es justificà des de la bona intenció però molts dels afectats, amb la prudència que exigien els temps, qüestionaren una acció d’esta magnitud. I així es marcava l’inici de la decadència d’un model de vida. La comarca de l’Horta Sud canviaria el seu skyline per a instal·lar-se en la llarga agonia provocada per la ferida que la travessava des de Quart de Poblet fins a Pinedo. Espolis en forma d’expropiacions provocaren l’èxode de milers de llauradors que hagueren d’abandonar alqueries i barraques per a convertir-se de sobte en ciutadans, engrossant els màrgens de València i contribuint, sense saber-ho, a l’especulació de l’horta perifèrica que, a més, es preparava per a rebre un considerable contingent d’immigrants castellans que fugien de la secular misèria econòmica del centre peninsular.
Eixa ratlla sagnant de tiralínies de més de deu quilòmetres de longitud agranà tot allò que trobà al seu pas, sense mirament. Caserius sencers foren esborrats del mapa; els termes afectats quedaren ferits, i a la mateixa ciutat li brotaren guetos on abans creixien encisams, tomates, cebes i carxofes.
Entre mar i horta, Pinedo quedà partit: al sud, el nucli urbà, al voltant del qual es refaria una estructura de poble; al nord, els Tres Camins, que anys després rebria una altra destralada: l’ampliació del port i la destrucció de la seua platja. I encara més: la infecta depuradora, encara judicialitzada, i l’enorme solar que hui és la ZAL.
Allà encara resistim uns quants natius. Al costat de ma casa està el camí pel qual anàvem a la platja de xiquets, li explique a ma filla menuda, que només veu grues i vials. Tenim un cavalló on plantem verdures i fruites de temporada. I la memòria de les séquies i de les hortes, ja quasi extingida. De tant en tant ve algú de fora i li expliquem l’ostracisme feroç que han patit els nostres vells. I la lluita inesgotable per la nostra dignitat, més activa que mai.
Jaume Chornet Roig (Pinedo, 1965) és escultor, pintor i professor d’Escultura de la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València.
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
L’incendi de Campanar ens posa davant la qüestió de sempre: son tots els morts iguals?
Quin és el pes de les nostres decisions? Què seríem si no ens subjectara l’obligació de ser allò que som?