història » treballs perduts

L’espia il·lustrat que morí dos vegades

El valentí Joaquim Manuel Fos (1730-1789) hagué de morir dos voltes per a aconseguir alguns coneixements industrials que el farien ric

9/03/2023 - 

Se entra por la calle de Puebla Larga y sale a la plaza del Carmen”, escrivia el 1862 el cronista de València, Vicent Boix, sobre el carrer de Boninfant, que canviaria de nom anys després per obra i gràcia d’ell mateix. El batejà carrer de Fos. I pel carrer de Fos, via a hores d’ara considerablement discreta i maltractada, caminava jo l’altre diumenge quan em vaig preguntar qui era aquell Fos, ignorant que es digué Joaquim Manuel, que fou a temps parcial un espia industrial i que morí dos vegades. Nascut l’any 1730 al barri de Velluters, crescut en una família dedicada –òbviament– a la seda, va decidir en algun moment que el teixit anomenat moaré i el progrés serien les seues raons de vida. Calien noves tècniques i calia anar a Europa a trobar-les. Molt raonablement, pensà que això no podia ser si es presentava com a competidor meridional del gremi: “Bon dia, senyor, vinc a furtar-li la fórmula”. Ho hauria de fer d’incògnit i l’única manera era suïcidant-se. Fos va morir oficialment per primera vegada en març de 1752 en un camí del Saler, on aparegué un cavall inert enmig d’un toll de sang. El seu amo havia desaparegut. Mentres li feien funerals, ell continuava la seua excursió amb passaport fals –José del Castillo, posava–, i arribava a França. Allà, a les fàbriques de París i Lió, com a simple i quasi anònim treballador, va poder, ara sí, espiar amb tranquil·litat. Anys després, ressuscitat, tornà a València amb un botí de coneixements: sabia fer el que ningú més podia fer a Espanya. El rei, Ferran VI, li concedí la franquícia de fabricació de moarés i algun títol més. La seua segona ronda de viatges internacionals d’incògnit s’allargà més tard: Àsia Menor, Cuba... Amb el seu corresponent llistat de premis: Carles III el nomenà marqués, fins i tot. Joaquim era un senyor molt il·lustrat i molt important en una València on alguns –la majoria?– havien oblidat ja el cataclisme de la Guerra de Successió entre tant d’optimisme de l’època. Un dels seus darrers servicis a aquell progrés, ja com a alcalde de barri, fou la creació del cos de Vigilants Nocturns: els serenos. Escrigué un manual, també, i proposà la desviació del riu Túria per a construir un port. No pogué ser. En 1789 va morir per segona vegada i última, tot just quan un altre món començava al París que tan bé coneixia. Ell l’havia pogut intuir abans d’expirar i de deixar en herència al futur que arribava un palau absurdament enderrocat en la dècada dels 70 del segle XX, al barri de Velluters…, i un carrer discret i maltractat que el sobreviu encara.

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

@carlesfeno

Noticias relacionadas