L’illa taciturna

Al port hi ha poca gent i molta nau amarrada. El tripulant em demana en valencià el tiquet i m’estén la seua mà rocosa i colrada al sol, com la cara, mig amagada per la visera d’una gorra del Reial Madrid que algun dia va ser blava. Durant el trajecte mira la mar i parla en castellà amb el capità. El viatge és curt i ens creuem un parell de barcasses que tornen plenes a la costa. Mire la mar, jo també: ja s’albira la llesca de terra groguenca, les muralles, l’església neoclàssica. Atraquem. En el moll encara esperen els últims dels qui se’n van. Porten bosses, tovalloles. L’hostal està al carrer d’Enmig. Té un bar-recepció. A la televisió es perpetra una tertúlia de Telecinco i l’ama, mentres em dona la clau, em conta que de xiqueta vivia a l’illa: “He conegut astò quan no hi havia ni aigua ni llum”. Ara viu a Santa Pola. Al carrer, les ombres s’allarguen. Les botigues de souvenirs han tancat i les gavines es queixen d’alguna cosa. En un bar kitsch pregunte si posaran terrassa esta nit i la cambrera ja ve amb què no entiendo el…, però l’home de darrere apareix i diu que sí, que en posaran: “de València, veritat?”, em pregunta, i jo em pregunte què vol dir per a ells València. A la platja quatre banyistes apuren la llum darrera. Hi ha un museu amb la bandera de la ciutat d’Alacant i l’espanyola a la façana. Més enllà, la part protegida: la vegetació famèlica, el far tot blanc i sol, la torre defensiva del segle XVIII també adornada amb la bandera d’Espanya. En aquell segle Carles III va rescatar uns colons genovesos de la Tabarka tunisiana i els va portar ací, a la Nova Tabarca. Dos segles després Miguel Hernández volgué portar-hi a Neruda, “donde el agua tuviera más grandeza”. No sé si ho aconseguí, però llavors ja no quedaven genovesos i els desgraciats que sobrevivien allà no estaven per a poesia: “los isleños que quedan son gente taciturna y resignada”, escrivia en 1962 Joan Fuster en l’última pàgina d’una cèlebre guia de viatges. Uns xiquets el seguien i li venien una caragola, escrivia després i demanava disculpes pel final tan amarg. Sope al bar de l’hostal i prenc alguna cosa en la terrassa. Al sendemà torne amb el mateix tripulant d’ahir, ara sense gorra. Porta una ràdio amb Los 40 Principales. Quan acaba la cançó se senten, torrencials, anuncis de negocis de la ciutat de Múrcia. La silueta de la ciutat d’Alacant, mentrestant, sura plàcida en la distància.

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

@carlesfeno