L’infern blanc

L’altre dia mirava per una finestra que tots semblaven haver oblidat, situada en l’espai de transició i igualment oblidat que connecta un i altre vagó dels molts que componien el tren. Vaig poder baixar la part superior del vidre i respirava l’aire fred i net, com acabat de fer, i sentia sobre el rostre les volves de neu que evitaven el seu destí binàriament optatiu entre incrementar el pes de les ja sofrides branques dels arbres, o contribuir a engrossir el bellíssim mant que cobria completament la terra, una catifa immaculada i perfecta.

En un moment concret vaig observar que els arbres havien desaparegut, i les extensions blanques se succeïen sense més presència que la dels impressionants, imponents cims que retallaven l’horitzó, com colossos immòbils. Hores després, ja a l’hotel, constataria gràcies a internet que la vida dels arbres resulta impossible a partir de determinada altura, i que eixa impossibilitat se situa al voltant dels dos mil metres, una altitud que varia uns centenars de metres ací i allà segons zones i continents, i altres influències i variables que determinen els espais on els gegants vegetals –que tant ens acompanyen i tan pròxims ens resulten a alguns– donen el relleu als gegants geològics que representen les muntanyes.

Soc tan incompatible amb eixa altura o amb tanta neu com ho són els arbres. L’altre dia pensí que allò era un infern blanc i vaig sentir por quan les seues branques desaparegueren de la visió des del tren, quan les seues siluetes tan familiars deixaren d’oferir un marc reconeixible, i cediren l’espai entre la neu omnipresent a les impactants muntanyes i els seus cims, bellament difuminats com boires o somnis. Pujàvem les primeres serralades dels Alps orientals. Havíem iniciat el viatge als peus de la frontera nord-italiana, i aquell territori era ja plenament Suïssa.

L’altre dia jo duia en la motxilla i rellegia aquell llibre de Robert Macfarlane que tant m’agradà quan vaig llegir-lo fa anys, i que és la història d’una fascinació: la de les més altes muntanyes, la consideració amenaçant o mítica que van tindre durant mil·lennis, el seu descobriment a penes fa tres segles, l’impuls i la simbologia que li portaren els romàntics, la seducció de les glaceres com animals lentíssims, l’atracció dels abismes, el vertigen de les eres geològiques, l’encanteri del silenci, les insòlites formes de la llum que allà dalt diuen que es produïxen i una qualitat de la puresa atraient, estranya i criminal, que tantes vides ha segat i que sembla impregnar-ho tot.

L’altre dia torní a viatjar per a llegir, com sempre faig. Per a reafirmar-me en el tacte càlid i confiat de les pàgines en escenaris diferents, per a emocionar-me i sentir por o entusiasme, per a contrastar lletres i visions, per a imaginar tota i contemplar part de la magnificència del món, per a reconéixer els perfils prodigiosos de les més altes muntanyes (perquè no hi ha res tan sòlid) i per a pensar, mirant-los i rememorant més d’un llibre, en eixos cims gelats –un infern blanc batut sense pietat pels vents– que mai voré.

Toni Sabater (València, 1969) és advocat, editor, crític literari i autor dels llibres Dies (2013), Ciutat de campanars (2016), Insistències en la llum (2018) i Als peus de la lletra (2021).

@t_sabater