GRUPO PLAZA

MÓN » treballs perduts

Lisboa: quan Pessoa i hui

Què queda hui dels espais urbans de Lisboa, immortalitzats per Pessoa, de forma decidida?

| 07/09/2023 | 2 min, 41 seg

Fernando Pessoa feu molt una cosa que ja no és viable: escrigué seriosament amb el paper descansant sobre taules de bar on hi havia una tassa de café i una copa de licor. Fou en locals com A Brasileira i escrigué sobre ell mateix i sobre la seua ciutat: “Res el camp o la naturalesa no em pot donar que valga la majestat irregular de la ciutat tranquil·la, davall la lluna, vista de Graça o São Pedro de Alcântara. No hi ha per a mi flors com, davall el sol, el colorit variadíssim de Lisboa. Pessoa  insistí a caminar i posar paraules a la Baixa, la part antiga d’aquella urbs alçada contra pronòstic de les runes de l’apocalíptic terratrèmol de 1755. Una zona de carrers simètrics, imperials i decadents, com d’una París menuda i rovellada.

“Em veig al quart pis de la Rua dos Douradores, m’assistisc amb son; veig, sobre el paper mig escrit, la vida vana sense bellesa i el cigar barat que, consumint-se, estenc damunt el vell paper assecant”, va dir algun dia d’un jove segle XX, i d’aquella vida vana sense bellesa feu una obra d’art. De l’origen d’aquella literatura, per cert, ja no queda quasi res. Els seus carrers no s’han mogut ni un mil·límetre, però bateguen diferent. Hi ha tramvies grocs que renillen com cavalls pel Chiado i la Baixa, sí, però porten més turistes que veïns. En el café A Brasileira pots assentar-te i beure, però només envoltat de telèfons mòbils i contorsions fotogràfiques. A fora hi ha moltes botigues, però la majoria són de souvenirs. La gent encara respira i observa darrere de les finestres, efectivament, però ho fa fugaçment i des d’apartaments turístics. Tot aquells carrers són encara part d’una ciutat, clar, però sobretot un producte fet d’aire i bijuteria digital.

Pessoa sabia que un dia se n’aniria i que la nostra posteritat no ens pertany: “Demà també jo –l’ànima que sent i pensa, l’univers que soc per a mi–, sí, demà jo també seré el que ha deixat de passar per estos carrers, el que altres vagament evocaran amb un ‘què se’n deu haver fet’. I tot el que faig, tot el que sent, tot el que visc, no serà més que un vianant menys per la quotidianitat de carrers d’una ciutat qualsevol”. El que no sabia, perquè no podia, era que acabarien convertits en el fals aparador d’una història que mai no existí. Ha passat en moltes altres bandes, com vostés saben tan bé. I no sé si és inevitable, però sí que sé que és molt trist.

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

@carlesfeno

next