Maria Bravo – “En Ambra pots viure moltes vides”
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
Viatge a la comarca aragonesa fronterera amb València i Catalunya, on la llengua s'amaga
En el carrer que avança cap al pont medieval i la part antiga de Vall-de-roures hi ha un mural que diu: Yo parlo chapurreau. El rètol, al costat, indica Avenida de la Hispanidad. Acaba en la Plaza Autonomía de Aragón, després de creuar l’Avenida de Madrid i la Calle Lope de Vega. Tots els rètols estan en castellà. De camí, en un dels ponts de la carretera, he llegit una altra pintada més subalterna que deia: Jove, utilitza la llengua! Les dos fan referència a la mateixa: al valencià-català. Ací es parla molt paregut a com es fa a Morella o Tortosa. Fins fa pocs anys era la majoritària d’esta comarca, el Matarranya, la part més meridional de l’anomenada Franja d’Aragó, territori al qual pertany oficialment. El despoblament de jóvens i la immigració dels últims vint anys estan inclinant ara la balança cap al castellà.
En 1984, dèsset alcaldes de la Franja –inclòs el de Vall-de-roures– signaren la Declaració de Mequinensa. Era molt clara i senzilla: reconeixien que “dintre de la nostra Comunitat Aragonesa es parlen diferents llengües i que la llengua catalana que se parla a la Franja Oriental pertany al patrimoni cultural d’Aragó”; rebutjaven “les denominacions despectives de ‘chapurreau’ i d’altres paregudes”; declaraven la urgència de la normalització de l’idioma; en proposaven l’ensenyament optatiu, “per ara en fase experimental”; es comprometien a fomentar-ne l’ús públic en “retolació bilingüe de carrers i places, edictes, mitjans de comunicació, etc.”; i, finalment, es declaraven “plenament conscients” que “la integració cultural i política d’Aragó” no seria possible sense que tots els aragonesos reconegueren com a pròpia “la riquesa cultural i lingüística de la Franja”.
El carrer Pla, a penes llegible, en el poble de Cretes © C. Fenollosa.
Quaranta anys després, la llengua encara viu i se sent, però quasi no es veu. No és oficial i continua sent optativa. Vora el 90% d’alumnes en fan classe, això sí, tot i que en pobles com Vall-de-roures és fora de l’horari lectiu. Dinem allà, en la part nova. La carta només està en castellà, com en la majoria de restaurants del Matarranya –i de València–. A la vesprada visitem Cretes. Té una església plateresca que fa goig. Després passem per Calaceit, igual de tranquil·la i discretament majestuosa, i on la pedra, al sol, pren el mateix color de pa acabat de coure. Dos xiquets juguen amb un patinet. Ho fan en la seua llengua materna, la nostra. És ja de nit quan arribem a la Freixneda. L’ajuntament és una meravella renaixentista en un plaça porticada. Fa fred i no hi ha ningú. En la part alta queden les ruïnes del castell i d’un cementeri sense tombes. En tornar a Vall-de-roures sopem en un bar. Uns hòmens, que també parlen la mateixa llengua, beuen a la barra i pressionen en castellà a la cambrera sud-americana, que aguanta estoica la seua conversa estúpida. Els turistes sopen en les taules. En la televisió, mentrestant, fan el futbol.
Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
L’incendi de Campanar ens posa davant la qüestió de sempre: son tots els morts iguals?
Quin és el pes de les nostres decisions? Què seríem si no ens subjectara l’obligació de ser allò que som?