Mediterrani

Google Maps em sorprén un any més mostrant-me una distància absurda fins al meu destí: mai no acabe d’interioritzar que la mar estiga tan prop. Des de Silla es tracta de descriure, en cotxe, una línia recta. I arribes a l’arena. No m’acostume a eixa sensació màgica de vore nàixer l’aigua a cinquanta metres de les cases. Potser siga que no vull acostumar-me’n.

M’agrada l’estiu precisament perquè no tinc la mar lluny. I m’agrada l’arena, i el sol, i eixes coses que no solen ser apreciades quan les tens a la mà. I ho reconec, m’agrada molt que l’aigua, ací, no estiga freda. Recorde quan era xicoteta i anava de vacances amb els meus cosins a la serra d’Alacant. Ells s’escabussaven dins de l’aigua gelada de la piscina i jo no era capaç de submergir ni la mitat del cos sense sentir que l’ànima m’abandonava. Mai no vaig entendre les seues caretes de plena felicitat. Era aborronador. Jo soc d’aigües tèbies.

L’altre dia aní a la platja. Amb amics, que és com més es gaudix. M’agrada el comboi, i la parafernàlia: no oblidar en casa l’aigua fresca, ni alguna bossa de papes per a menjar de pressa i malament; la baralla de l’Uno que comprí l’any passat, les tovalloles blaves, la llista de Spoti. I descalçar-me, perquè tot animal viu descalç, i nosaltres també a vegades, i així som més lliures, i estem més contents, com si l’alegria entrara pels peus. A mi la serotonina m’evoca salnitre, i al revés. I els amics. En realitat, si ho pense un moment, no se m’ocorre una millor celebració de l’amistat que vora mar. I respirar per fi i de nou la sensació primera del primer bany, i la sal en els besos. I el sol multiplicant-se en les ones, com en un quadre viu de Sorolla. I llavors em pregunte si és possible flairar l’oceà en un quadre. N’estic convençuda, sí.

No m’acostume als capvespres. No vull acostumar-me’n: “A tus atardeceres rojos no se acostumbraron mis ojos”. M’agrada més així, admirar les postes de sol com si cadascuna fora la primera. Els colors pareixen sempre nous i els ulls els guarden dins. I ja són per a tu per a sempre. Tampoc seré mentirosa i he de dir que el joc de cartes, en l’arena, quan l’única aposta són uns riures, i el vi amb els amics, sí que em diuen alguna cosa. “Y qué le voy a hacer, si yo…”.

Lara Vallés Peco (València, 1998) és doctoranda en el Programa de Llengües, Literatures i Cultures, i les seues Aplicacions, a la Universitat de València. És graduada en Llengües Modernes i les seues Literatures, i Màster en Investigació en Llengües i Literatures. Ha publicat ressenyes en la revista cultural online Zero Grados.

@LaraVallPec