Odi etern al futbol antic

Odie les maganyes, les trampes i els tramposos. Odie els cacics, els treballadors sense drets i els enganys en els contractes. Odie la premsa dirigida, la màfia dirigent, els polítics prevaricadors i la justícia corrompuda. Odie que una minoria manipule en benefici propi les il·lusions de la majoria. Odie el masclisme, l’homofòbia i el racisme. Odie el dopatge, els metges incapaços i les lesions per a tota la vida.

En els sorteigs sempre toca un equip ben treballat tàcticament, no hi ha enemic menut i la vida ha canviat molt en vint anys. Jo soc de Castelló: en la meua primera escola allò més exòtic que hi havia era un xiquet anomenat Manuel, que venia a les nostres classes mentres durava la temporada de fira. Manuel pegava volantins. És tot el que recorde i ho observàvem a una distància prudencial, entre la fascinació i la por. Jo als firers els vull sempre en el meu equip.

En el segon col·legi n’hi havia un exòtic de veres: era del València Club de Futbol. A diferència de la majoria dels meus companys, jo ja coneixia gent del València. El meu iaio matern ho era, però tenia coartada: vivia en València. El meu iaio Víctor sempre portava trage i lluïa una insígnia del València Club de Futbol en la solapa de la jaqueta. Llegia Las Provincias, creia en Déu, en l’orde i en la llei. Es podria dir que va tindre sort de no conéixer-me molt abans de morir.

Poc després de publicar el meu primer llibre, va sorgir la possibilitat de presentar-lo en la ciutat de València. Per als qui som de Castelló, baixar a València és sinònim d’excursió. Vaig dir que, embadalits per la grandesa de la capital, havíem passat pel parc Gulliver, bellíssim monument; havíem entrat a El Corte Inglés per a pujar per les escales mecàniques, que d’açò no en teníem; i a una perruqueria per a tallar-nos el monyo a l’estil urbanita; i hi hagué qui s’ho va creure tot. Els degué sorprendre que no arribara amb tapa-rabos. Potser era la primera persona del Club Esportiu Castelló que coneixien. La vida em va donar una doble lliçó: quan u parla en públic des d’una posició de privilegi, l’audiència es creu allò que diu; i l’exòtic era jo, no els altres...

En València les cambreres et diuen “carinyet”, i això no es valora prou. En Castelló la meua dona em diu “eh, tu!” i avant. En la meua ciutat la cultura consistix en un grapat de gent dient-se, els uns als altres, com de bons són. En la teua ciutat probablement també siga així.

Odie les professions que es diuen en anglés. Odie les frases motivacionals, els llibres d’autoajuda i la milonga de la cultura de l’esforç. Odie els que donen sempre la raó a l’altre. Odie dormir de nit i matinar de dia. Odie no eixir i odie les ressaques. Odie tot allò inevitable, imprescindible, natural. Odie que es cremen les xarxes socials. Odie un muntó de coses, però sobretot odie que m’importe tant el futbol. Odie el fet que els meus fills acabaran convertint-se en gent com vosaltres. Odie saber-ho.

Delia està a punt de complir 5 anys i fa poc la vaig portar a Castàlia per primera volta. Va començar fort i em va paréixer de categoria: va preguntar per què tots els arreplegapilotes eren xiquets i no xiquetes. Li va agradar que al porter li digueren Carlos, com al seu nóvio, i li va agradar també que els de darrere de la porteria cantaren tots junts com ella amb els seus companys de classe en la funció de Nadal. Son germà Teo té 2 mesos. Durant l’embaràs ens van dir que tenia una probabilitat molt alta de nàixer amb síndrome de Down, i molt alta és molt alta, encara que finalment va nàixer sense ell.

Però, el dia que ens van donar la notícia, jo vaig afrontar la preocupació a la meua manera en tornar a casa: em vaig clavar al llit i em vaig tapar fins al cap. En l’entreson, vaig somiar. Estava en la graderia amb el meu fill i ell em preguntava si m’haguera estimat més un fill sense síndrome, per a que fora futbolista. Jo li contestava que no, perquè llavors no tindria amb qui abraçar-me en Castàlia amb els gols del meu equip. Del nostre. Em vaig sentir millor.

Enrique Ballester (Castelló de la Plana, 1983) és periodista esportiu i escriptor. Col·labora en El Periódico i ha publicat els llibres Infrafútbol, Barraca y tangana i Otro libro de fútbol.