Paco Inclán, el situacionista de Godella

1998. Un jove Francisco Inclán Cervera (Godella, 1975), Paco Inclán per als amics i estudiant de periodisme, guanya una beca d’investigació de la Fundació Max Aub, radicada a Sogorb, per tal d’investigar el paper del susdit escriptor al capdavant de la radiotelevisió de la Universitat Autònoma de Mèxic durant les revoltes estudiantils dels anys 60. Allà residirà durant alguns mesos i hi acabarà vivint dos anys, entre 2005 i 2007, ja en la trentena, exercint com a columnista i col·laborador de diverses publicacions culturals com Replicante, una experiència que recollirà en l’aplec líric i assagístic La vida póstuma (Fides, 2008).

Abans, però, ja haurà xafat terra centreamericana i ja s’haurà estrenat com a escriptor. En concret, amb La solidaridad no era esto (La Tapadera, 2001), una corrosiva reflexió sobre la seua tasca com a educador infantil a Tegucigalpa. La següent obra, El País Vasco no existe (La Tapadera, 2004), serà fruit d’un altre viatge, no tant llunyà però igualment exòtic, si és que fem cas de la definició del diccionari: “que sembla estranger, estrany, rar”. Via una beca de l’Institut d’Estudis Catalans i l’Eusko-Ikaskuntza es trasllada durant quasi un any a Orendain, Zarautz i Donosti per a estudiar la presència dels catalans en la història de la pilota basca.

La recerca és infructuosa des del primer dia i es dedica a escriure un breu assaig sobre les paradoxes i disbarats del conflicte basc. Ningú a Euskadi farà cas de l’obra, però en certa manera estarà en l’origen de la seua edició posterior d’Estellés euskaraz (Bostezo, 2013), una antologia de versos del poeta de Burjassot preparada per Héctor Arnau i traduïda per Gerardo Markuleta. Un nou projecte, després de l’aventura mexicana, el durà a Galícia, a l’extraradi de Lugo concretament, per tal de desenvolupar un estudi d’arrel situacionista. Crear situacions per a transformar la societat.

El resultat serà Artista a la deriva: hacia una psicogeografía de lo rural (Campo Adentro, 2011). Seguint les enrònies del filòsof volgudament revolucionari Guy Debord, s’embarca en una sèrie de derives o passejos fortuïts per tal d’explorar l’espai públic de manera transgressora, des dels màrgens, des dels seus aspectes més inèdits i inesperats. Prompte el confonen amb un delinqüent, però després de diverses peripècies acaba assolint una enganyosa familiaritat amb l’ambient, igual que el seu admirat estudiós Nigel Barley entre el poble dowayo del Camerun, segons relata El antropólogo inocente (Anagrama, 1989).

Mentrimentres ha fundat Bostezo, la revista d’art i pensament que des de Godella reflexiona sobre el mal, els genitals, el fracàs, les fronteres mentals o les identitats híbrides. Però els desplaçaments no cessen i un dels pròxims destins, entre molts altres, és la zona entre Colòmbia i Equador, amb l’objectiu de cooperar amb la producció radiofònica de quatre emissores locals. El fruit és Desde la frontera colombo-ecuatoriana (Bostezoradio.com, 2013) i eixe mateix estiu Inclán viatja al Montalvo Arts Center, en Califòrnia, on prepara, fins a l’extenuació, una sèrie de relats entre l’autobiografia i el realisme màgic.

Tantas mentiras. Doce actas de viaje y una novela (Jekyll & Jill, 2015) fou el resum de tot plegat. Dels seus projectes, dels seus interessos, de les seues lectures, de les seues influències, del seu pensament. Una novel·la d’onze paraules i dotze relats psicogeografiats a Quito, Vigo, Bogotà, Tinduf, Lago Agrio, Guatemala, Barcelona, Godella, Mèxic DF i Saratoga. Unes històries que atrapen per la constant contradicció dels seus personatges, la mateixa que la vida ens oferix constantment, i que al capdavall expliquen uns bocins de la vida del gran situacionista valencià, Paco Inclán.

Després de Tantas mentiras, la revista Bostezo continuà editant-se fins al 2018, Paco publicà tres llibres més, Incertidumbre (Jekyll & Jill, 2016), Dadas las circunstancias (Jekyll & Jill, 2020) i El español extraviado (Sophos, 2022), es dedicà a la docència de la llengua castellana i ara pareix que ha retornat de manera definitiva a terres valencianes. Però mai se sap: solvitur ambulando.

Vicent Baydal (València, 1979) és editor, historiador i cronista oficial de la ciutat de València. Ha publicat, entre altres llibres, Els valencians, des de quan són valencians?, València no s’acaba mai, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians i Matèria de València. Fets i personatges sorprenents de la nostra història.

@vicentbaydal