Palerm com a límit d’Europa, amb tot el seu bagatge històric i un patrimoni cultural tan particular
Difícil idea, la idea d’Europa. Els qui més l’han reflexionada han hagut de fer-ho amb calma, però al final han trobat una certesa: existix. Hi ha una Europa, perquè hi ha una història, una cultura –l’humanisme, recordava Miquel Batllori, i el Renaixement, el Barroc, la Il·lustració, etcètera–, i al remat, malgrat tots els matisos i divergències, una manera comuna de fer i d’anomenar les coses de la vida. Europa existix i per això pots passejar “per Florència, París, Amsterdam o Praga, viatjar per Portugal, Normandia o Sicília, i sentir que no són ciutats ni paisatges exòtics, que poden ser llocs amb personalitat molt forta, però també són espais on ens trobem ‘a casa’”, com deia Joan Francesc Mira, perquè és “l’espai dels nostres, dels hel·lens, que parlem igual i tenim els mateixos déus i el mateix estil de vida en una ‘pólis’. I més enllà hi ha els altres, els egipcis, els medes, els perses, i la variada gent que parlen llengües estranyes i que per això anomenem bàrbars”, insistia. Bàrbars no per incivilitzats, sinó per diferents: amb una altra història, una altra cultura, al capdavall una altra manera de fer i d’anomenar les coses de la vida.
Hi ha Europes dins d’Europa, clar. Hi ha el nord i hi ha el sud, i Itàlia és l’epicentre d’este xoc de plaques tectòniques. Hi ha la Itàlia del Po, que creu que funciona com Holanda o com Baviera i que mira als seus peus a vegades amb displicència altiva i d’altres amb desdeny infinit –“ma come cazzo parlate, non si capisce”, criden als estadis dels equips del nord quan venen els del sud, però com collons parleu, no s’entén–. Hi ha Roma al mig de tot, sense saber on mirar, i cap avall la Pulla i la Campània, on s’allarga entre turons el poble d’Eboli, allà on es detenia Crist i també la civilització en la novel·la de Carlo Levi. Un territori que té Nàpols de capital i que una vegada fou un regne. I després d’una sinuosa mànega d’aigua, d’un estretíssim estret anomenat de Messina, hi ha l’illa de Sicília, que també fou part d’aquella corona i que és ara l’extrem d’Itàlia i d’Europa: el darrer límit d’una idea.
Umberto Eco recordava en una entrevista que, una mica com a paradoxa, la unificació italiana començà per allà, que, des de Sicília, Garibaldi i companyia començaren a fer Itàlia quan encara no existien els italians. Quan, de fet, aquells revolucionaris a cavall ni tan sols entenien el que deien els camperols de l’illa, però sí que entenien molt bé el que deien les seues classes dominants –al cap i a la fi, fou la llengua de cultura comuna de les elits dels estats itàlics la que, també, feu Itàlia, encara que açò és una altra història–. Ara bé, Eco puntualitzava que últimament aquella història, als sicilians, no els fa massa gràcia: alguns enyoren sense ganes aquell regne segurament molt caspós i aristocràtic, però almenys seu i no d’altres.
Jo no ho sé, això, però sí que a Palerm vaig contemplar el final d’Europa i traces d’aquell orgull antic, sostingut per la grandesa heretada, tan rovellada i degradada, però tan grandesa al final de la jugada. I tan seua. Tot allò que no es pot intuir a l’arribada a un aeroport discret i exposat a tots els vents de la Mediterrània. Menys encara en l’allargada i tristíssima avinguda d’entrada a la ciutat, flanquejada per aquells blocs de pisos com caixes verticals, de pintura cansada i balcons quadrats penjant cap afora. No es pot intuir el que de sobte apareix: façanes magnífiques de barroc exultant, esglésies abundants de portalades contundents, palaus de quatre altures i ràfels senyorials.
Però tot erosionat, envellit, malalt, envoltat de brutícia acumulada, més imponent com més lluny del centre de la ciutat. I els barris de més enllà del port, que són un altre món. Una nevera tota reballada en terra esperava qui li donara sepultura. Mentrestant, les parades de fruita envaïen la calçada i tres fluxos de cotxes s’avançaven en un sol carril, però allà ningú toca el clàxon, ningú crida, només accelera, frena, exagera alguna carassa, algun gest amb els dits. Això és tot. És el caos assumit i quotidià. És l’extrem: l’absència d’organització col·lectiva racional, l’imperi d’allò que Edward Banfield anomenà familisme amoral –amor al pròxim només quan és el nostre; engany justificat, o pitjor, quan es tracta de l’altre– i que ací pren unes dimensions colossals. I el mercat del matí següent: el passadís mínim davall els tendals foradats que se superposaven, les caixes de plàstic ací i allà, el motor d’una moto que esclafia, els crits de mascle que s’entrellaçaven entre el fum d’oli refregit de les planxes enceses a l’ombra.
Tot allò que, mentres caminava, em feia pensar en les comprensibles però absurdes comparacions entre Palerm i València, on també se sent el límit d’Europa i s’enyora a vegades algun paradís perdut, però on els palaus són molt més menuts i la gent conduïx ja per la dreta.
Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.