Providencia: l’albir d’un Carib intacte  

És gràcies a la llunyania, a l’oferta limitada d’allotjament i a les restriccions migratòries que impedixen establir-se a l’illa de Providencia que el visitant recupera, quan la xafa, una sensació virginal i arcaica; l’encant misteriós que degueren percebre els  primers pirates holandesos que fondejaren a les seues badies per a fer aiguada i amagar botins. La inaccessibilitat i els límits a  la lliure circulació han defés eixos dèsset quilòmetres quadrats i la seua barrera coral·lina excepcional de les depredacions que l’illa principal de l’arxipèlag, San Andrés, ha patit en mesura plena: immigració massiva de continentals, superpoblació, aculturació i explotació descontrolada dels recursos naturals. Una mitologia de veles corsàries, espessors tropicals, velles avançades colonials i promeses d’aventura ha perviscut per als seus adoradors, aquells qui hem creuat mig món i ens hem empenyorat per anar a retre-li culte.

Són les lliçons ambigües que el Carib impartix com cap altre mestre. Un món bastit sobre contradiccions flagrants i on tot allò que hi ha de més bell i vibrant prové d’un passat tumultuós i ferotge. La comunitat humana que habita Old Providence, poc més de 4.500 ànimes, n’és un exemple palmari. La raizal, com s’autoanomena, és una societat que seduïx perquè ha pogut conservar trets distintius que la modernitat ha dissolt en altres indrets més exposats. L’anglés crioll encara és la llengua que ressona en els pórxens de les cases de fusta pintades de colors llampants i els diumenges no costa vore senyores majors que enfilen el camí de l’església, vestides amb bruses de coll alt i les faldes d’encaix que podrien haver portat les seues iaies. Amb una miqueta de sort, l’ull entrenat és també capaç de distingir en la llacuna els darrers exemplars de catboat, els velers d’un sol pal que portaren els pescadors de tortugues de les Illes Caiman i que hui només ixen en dies de regata. O en nits, perquè els tripulen alguns dels pocs hòmens que queden en este món capaços d’orientar-se llegint els astres.

I si s’apleguen jornades festives, es pot observar que la música i els balls tradicionals mantenen un deute més gran amb els de l’antiga tinença britànica que amb els de la posterior colònia espanyola o colombiana. Però eixos i molts altres detalls captivadors, la síntesi cultural que fa del Carib un espai tan únic i de Providencia una de les seues mostres més pures, no es donarien si no s’haguera produït la trasplantació forçosa i l’explotació despietada de milers d’africans; els esclaus de qui devallen pràcticament tots els pobladors de l’illa. El règim i comerç infame d’on brollaren les particularitats antropològiques i costums preciosos que ara ens il·luminen. 

Els dies llargs i desafaenats conviden a reflexionar sobre eixes paradoxes, sempre atenuades per la dolçor dels escabussons, les becaines a l’ombra dels mangos, el gust embriagador dels caragols marins o la contemplació del paisatge. La indústria de l’oci no ha pres encara possessió de Providencia i l’activitat principal que s’oferix al viatger és el gaudi dels plaers senzills. La  manca d’iniciatives i d’entreteniments obvis pot comportar una decepció per a turistes delerosos. I probablement també per a molts jóvens illencs que, ensopits de no tindre altres expectatives que pegar voltes en moto o passar les vesprades ballant dancehall a la platja de Manzanillo, s’han vist temptats d’aprofitar les seues habilitats marineres com a llanxers del narcotràfic.

Són els indicis d’una pressió soterrada per a trobar nous incentius que desassossegarien més si el recordatori constant dels infortunis turístics de San Andrés no estiguera tan viu en la mentalitat col·lectiva. En este sentit, la tempesta, si mai s’ha de desfermar, encara són només uns núvols amenaçadors. Mentrimentres, la vida dels providencians manté una pulsació lenta i es consagra a ocupacions informals, a la pesca i el conreu de l’horta, a les partides de dòmino i a una intimitat familiar recollida i distesa.

Deia Thor Heyerdahl, el gran explorador noruec que va passar l’any 1937 a les Marqueses, que no hi ha marxa arrere per a l’home occidental: “No es poden comprar bitllets al paradís”. La seua experiència li havia mostrat que tots els qui ho havien intentat acabaven desencisats i eixa existència que de bon principi els havia semblat tan extraordinària se’ls tornava insuficient, monòtona i redundant. Per sort, calen diners i temps per arribar a Providencia. No només per a defendre la seua quotidianitat d’una filatura d’utilitats i d’exigències que l’ofegaria, sinó per a protegir el desig viu que ens ha permés acostar-nos-hi i ens espenta a apartar-nos-en abans que no s’esgote.

Alexandre Serrano (Barcelona, 1976) és periodista i ha sigut col·laborador de TV3, Rockdelux, I Tchatchipen o Lletraferit, entre altres mitjans. Ha publicat el llibre A la menuda. La cuina de la triperia i les despulles a Europa.

@briabert