Ricardo Dudda: “Mon pare és un nacionalista itinerant”

El pare de Ricardo Dudda (Madrid, 1992) va nàixer a Prússia i va ser refugiat durant la Segona Guerra Mundial. Acabà de publicista d’èxit a Espanya i hui viu retirat a Mazarrón. Escrivint un llibre sobre ell, Dudda va descobrir que el seu iaio, policia nazi, va participar activament en l’Holocaust, cosa que el seu propi pare desconeixia. Ens ho conta en Mi padre alemán, finalista del Premi de No Ficció de Libros del Asteroide, una història tendra i terrible a parts iguals.

Ton pare es definix com “l’únic murcià prussià luterà trombonista”. I tu? Mai m’ho havien preguntat! Supose que soc un madrileny a qui li agradaria ser murcià, periodista a qui no li agrada massa el periodisme, historiador amateur i autor d’assaig que voldria fer ficció.

Has contat la història d’un silenci familiar, produït pel desconeixement de les activitats del teu iaio, fins que descobrires que va ser part activa de la shoà. Què sentires en eixe moment? Al principi em vaig quedar paralitzat. No podia continuar escrivint, perquè el que havia trobat era més gran del que jo havia previst. Tenia pensat contar els anys de refugiat de mon pare i la seua família, el seu dia a dia, i de sobte apareix això. Vaig haver de canviar completament el to del projecte: la part dramàtica en principi no era tan dramàtica. Per una altra banda hi havia una part lleugera, més frívola, que també vaig adequar. Vaig parar d’escriure quan em va arribar l’arxiu del meu iaio, havia d’estar molt segur de que era cert tot allò que deia, no podia frivolitzar. I sobretot, no sabia com havia de dir-li al meu propi pare les coses que havia fet el seu.

Quina reacció esperaves d’ell? Supose que la reacció més humana haguera sigut no creure-s’ho: son pare, la persona que més ha volgut, no havia sigut capaç de fer tot allò, o inclús justificar-ho dient que segurament complia ordes. Però va romandre en silenci. També és cert que esta revelació li ha aplegat ara que és molt major. Està en una etapa molt reflexiva de com ha sigut la seua vida, més melancòlic. Ho va acceptar, i crec que és una actitud molt valenta.

En esta inversió de rols, el fill explicant una veritat al pare, vas plantejar-te no dir-li-ho? No, perquè crec que li ho devia. Ell mai havia preguntat què havia passat en la guerra, podia intuir-ho, però la seua manera de ser és la de mirar sempre avant i no preocupar-se pel futur. Es tracta d’això que dius tu sobre que s’invertixen els rols: arriba una edat en què som els fills els qui ens ocupem dels pares, i açò, en el meu cas, ha inclòs dir-li la veritat sobre la nostra família.

El llibre és un homenatge a ton pare i un viatge per a saber qui eres tu. Volia ser honest: si vaig a parlar d’una qüestió molt íntima de la família, primer m’havia de despullar jo mateix. Jo soc l’hereu d’una història que m’era aliena, per haver estat oculta, però que explica molt bé com soc ara i com ens ha criat mon pare. Els refugiats tenen diverses maneres de fer front a allò que els ha passat. Fugir o acceptar. Un germà de mon pare va tornar al costat d’on vivien, i allà és on va morir. Mon pare, per contra, ha anat canviant de lloc i, a on ha anat, s’ha mimetitzat. A Burgos, tocava el trombó en la plaça de bous amb la banda. En Andalusia era part d’una germandat rociera. En Múrcia està el primer en el Bando de la Huerta i l’Entierro de la sardina.

Aplegares a plantejar-te construir una ficció amb el material que tenies? No m’haguera sentit còmode, i per una altra banda, a mi m’agrada molt la no ficció, que és un gènere del qual no existix massa cultura a Espanya; és una tradició més pròxima als països anglosaxons, que encaixa millor amb mi.

Creus que ton pare enyora una pàtria que ja no existix, a la qual ja no podrà tornar? L’escriptor Saul Bellow parlava dels assimilats. El destí dels refugiats de guerra és, quan arriben a un lloc nou, adaptar-se, i, d’alguna manera, ser el millor exemple d’eixa cultura d’arribada. Com et deia, mon pare s’ha adaptat d’una manera radical sempre. Ell és un gran publicista, allò del Prussià luterà trombonista és la seua marca personal, sempre ha arrelat fort on ha viscut. Crec que mon pare és una espècie de nacionalista itinerant.

Fotos galeria: el iaio de Ricardo, Richard.

Óscar Mora (Dolores, 1978) és crític literari, guionista, corrector editorial i contacontes. Col·labora en mitjans de comunicació en paper i digitals ressenyant llibres i fent entrevistes, que és una excusa com altra qualsevol per a dedicar tot el temps que pot a llegir.

@oscarmmora