Sí és país per a vells

Quan els veus per primera vegada, impacta. Els valencians vivim en una societat edadista, acostumats al fet que les persones majors queden reduïdes a certs espais públics i privats: cuinar croquetes, criticar obres, passejar lentament per la vorera, cuidant dels nets… Em xocà molt vore una dona de vora 70 anys en la caixa d’un gran supermercat, preguntant-me si volia pagar en targeta o en efectiu. Parlem de gent, que, en un Estat del Benestar, per edat, haurien d’estar jubilades, gaudint d’un merescut retir després d’anys contribuint a la roda de hàmster del capitalisme. Però a Anglaterra és prou comú vore’ls treballant. La majoria són dones, d’entre 60-70, i diria que inclús de 80. En grans superfícies (on més n’he vist), museus o establiments públics. En els súpers no es requerix titulació o experiència, treballs que en la vida preBrexit copaven els migrants europeus. El fenomen crida l’atenció i respon a distintes raons.

La primera se’n deriva d’un canvi de llei en 1995 pel qual les dones passaren a cotitzar fins als 65 anys i no fins als 60, equiparant les seues pensions a les masculines. Afectava principalment a dones nascudes entre 1950 i 1955, que s’haurien d’haver jubilat en 2020, però que hui encara pesen la fruita en el Tesco, postergant l’anhelat retir en la Costa Blanca.

També hi ha un factor cultural rellevant. Els iaios anglesos no són iaios mediterranis. Amb sort, viuen a una hora de distància dels seus descendents i açò bé pot ser un castic o una benedicció, depén de qui responga. És a dir, que no s’encarreguen dels nets com els nostres i, per tant, tenen més temps lliure per a anar a ioga o a completar la pensió amb una faeneta d’unes hores al dia, si encara es veuen amb ganes i forces. També hi ha els qui simplement han gaudit tota la vida del seu treball i es neguen a deixar-lo, de manera que continuen lligats a ell, potser en forma de voluntariat.

Finalment, tenim el vessant més trist: persones que estan a soles. Tal volta tinguen família, tal volta no. El cas és que troben en treballar cara al públic el seu únic contacte humà. Eixe small talk pel qual són coneguts els britànics, comentar l’oratge, o quin trànsit hi ha hui, eixir de casa, somriure i donar el bon dia és el que els manté connectats amb l’entorn. No sé si el treball dignifica, però pareix que, per a alguns, evita la soledat.

Maria Bonillo (València, 1988) és periodista i viu a Anglaterra. Ha treballat en Levante-El Mercantil Valenciano i en programes de ràdio com Focus, d’À Punt. Ha publicat el llibre Ventres sota custòdia (2022).

@mbonillo1