Tabarca, l’illa transparent

“Aquesta illa és com una pausa permanent”, diu Patrice el Belga a Lluís Dalmau, en la novel·la de Ferrant Torrent L’illa de l’holandés (Bromera, 1999). En l’obra, a finals dels 70, Planíssia es debat entre atraure turistes o conservar-se “bella en la seua pobresa”. I actualment a Tabarca, en temporada alta –cada vegada més llarga–, conviuen l’agitada activitat diürna de fins a tres mil visitants diaris i la tranquil·litat nocturna, quan resten a l’illa a penes mig centenar de persones entre residents permanents i estiuejants. L’encant però, perdura sempre.

A mitjan segle XVIII, el comte d’Aranda va estimar l’avantatge de dotar la coneguda com a Illa Plana d’una població estable junt amb un regiment militar que evitara el recer dels pirates barbarescos. Es va planificar una plaça fortificada que, a l’empara del racionalisme il·lustrat, anava més enllà del nucli urbà i contemplava tot el territori. L’illot de llevant, el més extens dels tres, es dedicaria al cultiu i el bestiar, amb la torre defensiva, el far i el cementeri com a úniques edificacions. El central, a la construcció de la ciutat. Del de ponent s’extraurien els materials que li han valgut el nom de La Cantera.

La Planèssia grega, la Planària romana –que Mayans afirmava que no derivava de plana, sinó de perillosa–, rebrà el nom de Nova Tabarca a partir de la repoblació amb genovesos de 1770. Carles III va pagar el rescat de seixant-nou famílies d’origen lígur que el bei de Tunis havia sotmés a l’illa de Tabarka, una antiga possessió genovesa a 300 metres de la costa nord-africana que el governant tunisià havia ocupat poc abans. Els llinatges –Russo, Capriata, Perfumo, Parodi o Leoni–, el nom dels carrers –de Gènova, de Carles III– o la representació de la Mare de Déu dels Esclaus, que va deixar cegos els moros per a permetre la fugida del captiveri dels genovesos, mantenen viu l’origen.

Planificada en trama ortogonal, el nucli fortificat disposa els eixos urbans principals d’est a oest i els secundaris de nord a sud amb tres portes a l’advocació de tres dels quatre arcàngels: la de Sant Rafael a llevant, la de Sant Gabriel a ponent i la de Sant Miquel a tramuntana, l’entrada a la ciutat davant de l’antic port. Conta Josep Palomero en Els secrets de Meissen (Bromera, 1994) que l’absència d’un quart portal a migjorn evitava l’ús inadequat del nom celestial del maligne. La novel·la, ambientada en l’època de l’arribada dels genovesos, situa l’Illa Plana en l’epicentre d’una trama sobre fabricació de porcellana en unes instal·lacions fetes al subsol, a les qual s’accediria per la cova del Llop Marí, una de les moltes de l’accidentada costa i que són un dels seus encants naturals.

La transparència de l’aigua, amb una espessor il·luminada d’entre 22 i 47 metres permet que les plantes puguen viure a major profunditat. Entre les algues, hi abunden les que són indicadores d’aigües netes. I sempre són un plaer per al fotògraf la gavina corsa, el mascarell, la corba marina emplomada o el petrell oceànic. La pesca està restringida als tabarquins autoritzats i els guardapesca vetlen per la conservació de la posidònia, protegida des del 1986.

Per als tabarquins però, allò no va ser cap paradís. Van passar de captius en sa casa a confinats en una illa nova. De viure del corall a fer-ho de la pesca. Amb el segle XIX, la ciutat fortificada va passar de protegir contra l’exterior a impedir-ne l’eixida. La torre defensiva es va convertir en penal per als contraris a Isabel II i van viure l’afusellament de fins a dèneu sergents carlistes.

Els nombrosos aljubs donen testimoni que l’aigua no va entrar a les cases fins a la dècada de 1980. El corrent elèctric, fins a fa quatre dies. Els tabarquins van donar la benvinguda al segle XXI amb la llum que els donava un motor que obligava, en no poques ocasions, a l’ús de cresols. Ens ho conten, en un deliciós valencià esguitat per astó, aquí i ha-hi, tres dones majors assentades a la fresca en cadires de boga. No és l’únic dels costums de poble inalterats. Les portes de les cases romanen obertes tot el dia. Que córrega l’aire és la millor manera de sobreviure a la calitja.

Les muralles, la mediterraneïtat, la insularitat. Tabarca recorda a Malta. Els ocres, els plafons ceràmics, les venecianes acolorides, les parabòliques rovellades pel salobre i el continu tràfec de turistes que els gats contemplen impertèrrits a l’ombra del sol de migdia ho confirmen. La impressió canvia a les set de la vesprada quan se’n van els milers de visitants amb tovallola al muscle, càmera de fotos en la mà i ulleres de bussejar al coll. És moment de traure el caiac, de conquerir illots, de trobar la solitud d’una platja entre roques.

A boqueta nit desapareix la calor i torna el bon estar. És llavors quan els tabarquins reconquisten el carrers de Sant Pau, com es coneix el nucli poblat. Passegen amb la parsimònia dels núvols pel cel. Els menuts roden en bicicleta. Els gats desperten de la letargia i breguen amb les gavines per les restes dels restaurants. Regna l’harmonia silenciosa de les passes sobre l’arena. Tabarca es recorre sencera en un matí, però no demana presses, metes ni vehicles a motor. És la bellesa senzilla de les pedres de la mar. Una pausa permanent que desitjaries eterna.

Marc Gomar (Beniatjar, 1979) és llicenciat en Comunicació Audiovisual, periodista i escriptor. Treballa en els informatius d’À Punt Mèdia i ha publicat els poemaris No escriuré més poesia i La pedra i el foc.

@marc_gomar