Tornar a Zwolle

La part vella de Zwolle és una d’aquelles paradoxals meravelles que ha deixat l’antiga arquitectura defensiva militar dels Països Baixos: una illa en forma d’estrela d’onze puntes connectada a terra per diversos ponts. O el que en queda. A l’altra banda del canal que l’envolta s’alcen les mateixes fileres de cases que a dins, com en miniatura. Són d’una o dos plantes, amb les andanes acabades en punta o en algun ornament que tindrà, supose, un nom específic en la història de l’art. Algunes poques acumulen vora quatre-cents anys.

Zwolle tingué un paper notable en els terribles xocs contra els castellans de finals del segle XVI. Fou, durant un temps, inexpugnable. Ara és un centre urbà calmat, ordenat, comercial i discretament turístic, però, com passa a l’Europa del nord, a certa hora els carrers es dessagnen. Em vaig quedar a soles a la Koestraat. Allà vaig vore, a terra, una d’aquelles plaquetes que dediquen als deportats i assassinats pel nazisme. Una mica més avant n’hi havia quatre juntes. Després, cinc. Famílies senceres: Karpf, Jakobson, Weinmann… La primera placa, l’única sense companyia, estava dedicada a Bentsion Baruch Hirsch. Era ja tard. La vesprada es feu violàcia i s’estirà sobre el canal.

Vaig trobar un bar dins una torre de l’antiga ciutadella, vora l’aigua. A l’altra banda de la finestra suraven quasi immòbils els vaixells amarrats, xatos i allargats, i aquelles façanes tan estretes. Mentres el sol agonitzava vaig buscar la història d’aquell nom. I la vaig trobar. Bentsion nasqué l’any 1913. Era venedor ambulant i un dels dotze fills del rabí Samuel Juda Hirsh. En desembre de l’any 41 es casà amb Renné Selma, amb qui arribà a la Koestraat en febrer del 42. Tingueren dos filles. D’allà se n’anaren, l’abril del 43, a Amsterdam. No s’hi deia per què. Segurament fugien. Set dels seus germans i sa mare apareixen com a morts. Tots el 1943, llevat d’un germà, esvaït l’any següent. Tots en el camp de Sobibor, en l’actual frontera entre Polònia i Ucraïna, llevat de dos: Auschwitz, una; Bergen-Belsen, l’altre. De la resta de germans, no se’n diu res. Son pare havia mort ja el 1941. Bentsion visqué uns anys més: morí a Senftenberg el 18 d’abril de 1945. No es deia com.

Queia la nit i s’encenien les llums de les cases a l’altra banda del canal. Les d’algun dels vaixells, també. Passaven discretes les ombres dels seus habitants. La guerra, a Europa, acabà oficialment uns pocs dies després, el 7 de maig. La dona i les filles sí que van sobreviure. Ell, a Zwolle, no tornà mai.

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

@carlesfeno