Turianova en 15 minuts

Em vaig llegir La España de las piscines (Arpa, 2021), un dels assajos més importants dels últims anys, a la vora d’una piscina. A vegades amb els peus en l’aigua per a posar a prova la ironia. Vaig subratllar amb insistència un mateix fragment del seu autor, Jorge Dioni: “El plantejament urbanístic sol presentar-se com a asèptic i neutral, amb maquetes o simulacions d’edificis perfectes en carrers rectes i nets pels quals passegen famílies felices, però sempre tenen implicacions ideològiques. És a dir, crea un estil de vida que afecta la pròpia manera de vore el món (…). Si l’urbanisme crea illes segregades, està plasmant físicament un model basat en la desigualtat, que es consolidarà a través de la desconnexió física entre els diversos grups que formen la ciutat”.

La demostració de fins a quin punt l’urbanisme és –i s’ha tornat– substrat d’ideologies arriba de la mà de la modelització de la ciutat dels 15 minuts (l’aportació de Carlos Moreno prenent el París d’Hidalgo com a plataforma de llançament). Com qualsevol transformació mig revolucionària, està plena de contradiccions i l’èxit passa més pel mateix intent que per l’inassolible objectiu final.

Alguns avalotadors grotescos han acusat el model dels 15 de ser una enorme conspiració amb la qual tancar-nos en xicotetes cèl·lules anomenades barris. Aquells il·liberals de carnestoltes entenen que la llibertat té més a vore amb viure en adossats aïllats on només calga compartir vorera amb uns bons veïns d’idèntica condició.

Si València no és una ciutat de 15 minuts, se li sembla. El 50% dels seus desplaçaments són a peu (segons el darrer Pla de Mobilitat Metropolità), un percentatge coherent amb la seua compacitat, que supera el 42% de Barcelona, el 25% de Londres o el 3% de Los Angeles.

Els beneficis de tindre una diversitat de servicis prop de casa són d’una obvietat matemàtica: menys dependència, menors biaixos, més temps per a viure…

Per això, més que caure en al·legats importats a favor dels 15, València té la seua evidència a la porta de casa.

És ja una ciutat de 15 minuts a la qual, per contra, li ixen protuberàncies com Turianova, un barri que no aspira a ser-ho: el seu ús únic com a polígon d’habitatges, a major glòria del fons alemany Aquila, no té com a causa el seu estat incipient, sinó que el propi monocultiu és el model. És l’aspiració de la ciutat que va en contra de la idea de ciutat. Amb més de 2.300 habitatges, comptarà amb un enorme centre comercial que es podrà recórrer en 15 minuts. Aproximadament.

Vicent Molins (València, 1986) és geògraf i director de l’Agència Districte. Col·labora en CulturPlaza i en El Confidencial. És autor de Club a la fuga i coautor de La nova guia de València.

@vicentmolins