Que Sebas preserve l’espai de llibertat absoluta que és el Kafcafé respon a una lògica d’higiene social
Estiuar sense els excessos d’altres llocs, més o menys com tota la vida, amb mesura
La trobada amb una família de senglars en la serra d’Irta i la pregunta: són perillosos?
La cassalla pareix haver-se convertit en un signe d'identitat valenciana... Però ni mai va ser així, ni és d'origen valencià, ni els nostres majors la bevien com es beu ara
El calendari diu que estem de vacances i fa dies que em prepare per a no fer res, ser horitzontal
Amb l’estiu apleguen els senzills rituals que ens fan feliços en l’arena d’una platja propera
Era 2009, el meu primer viatge a Nova York. I volia anar, havia d’anar, al Chelsea Hotel
En els temps foscs, els anacoretes escapaven de la corrupció del món en el desert
En Mari Catúfols, la novel·la d’Isa Tròlec, la protagonista viu en la Granadella dels anys 70
Mire la mar, jo també: ja s’albira la llesca de terra groguenca, les muralles, l’església neoclàssica. Tabarca.
En la plaça del mateix nom s’alça una icona immarcescible de la nit valentina.
L’avinguda de Blasco Ibáñez dels 90, com el Camí del Grau dels iaios, túnels verds que unixen la ciutat estricta i la mar, ahir i hui
Tabarca recorda a Malta. Les muralles, la mediterraneïtat, la insularitat. Els ocres, els plafons ceràmics, les venecianes acolorides, les parabòliques rovellades pel salobre i el tràfec de turistes.
Els nascuts en els 60 tenim el dubtós privilegi d’haver viscut les barbaritats urbanístiques més aberrants patides per la nostra terra en els dos últims mil·lennis.
Una visita a la catedral més bella d’Anglaterra a través de Bailey, la seua casa d’hostes i els relats escrits per Chaucer a finals del XIV.
És innocent l’urbanisme quan dissenya per a desconnectar als habitants d'una ciutat? València en 15 minuts davant les noves maneres d’expansió sense rellotge.
La vida en el metro per a aplegar a les facultats de l’avinguda de Blasco Ibáñez: transbords, desdejunis, estudi, lectures, amistats…
Sempre sorprén vore un poble discutir per l’estètica. Flors sí, flors no? Molins imagina les mobilitzacions populars mentres era el “pont sense flors”.
